Rita Barberá Nolla és la màxima expressió de la continuïtat del franquisme dins del sistema democràtic i també del preu que hem pagat pels esforços que els governs d'Espanya han fet per dissoldre la nació catalana. Filla d’un poderós periodista falangista, Barberá no deixa de ser un fruit podrit d’aquella ciutat renaixentista, juvenil i llibertina, que es va fer famosa a Europa pels seus escriptors, pels seus cardenals i per les seves fembres pecadrius.

La perversió de la vitalitat valenciana ha quedat cruelment marcada en el físic de l’exalcaldessa. Les primeres fotografies publicades són de 1973, quan Barberá va guanyar el premi a la musa de l’humor amb 25 anys. Llavors era una noia d’una elegància cinematogràfica, amb els pòmuls alegres, el front alt i una cabellera lleonina. Si deixem de banda que se li veien les genives quan reia, era una dona atractiva. Ara, es nota que la passió selvàtica que brillava en els seu ulls no va trobar un entorn civilitzat per educar-se.

Nascuda a València el 1948, el declivi de Barberá és tan evident que els darrers anys només li ha faltat una berruga, una escombra i un barret per alçar el vol com una bruixa. A mi em fa pensar en Joseph De Maistre: "No hi ha cap vici, ni cap crim, ni cap passió desendreçada que no provoqui un efecte més o menys funest en l’ordre físic". Per descriure el cas de Barberá, també tenim un poema de Phillip Larkin que ens recorda que no estem fets només dels nostres defectes, sinó també dels defectes en els quals van caure els nostres pares.

El pare de Barberá era un falangista 'pata negra' i president de l’Associació de la premsa valenciana; la mare descendia d’un empresari de Reus que va muntar un imperi de ceràmiques

Si el pare de Barberá era un falangista pata negra que va presidir l’Associació de la premsa valenciana durant 30 anys, la mare era descendent d’un empresari de Reus que, a finals del segle XIX, va muntar un imperi de ceràmiques a Meliana. L’imperi era tan important que l’ajuntament de València està enrajolat amb la ceràmica dels Nolla. L’avi matern devia ser un bon amo perquè durant la guerra els treballadors van protegir-lo dels escamots que el volien assassinar. Tot i així, això no va impedir que després patissin la presó i l’exili sense que ningú no respongués per ells.

Llicenciada en Periodisme i en Ciències Polítiques, Barberá s’entenia molt bé amb el seu pare i diuen que, potser per aquest motiu, no la va educar per ser un adorn, com a les seves quatre germanes. En tot cas, la Rita periodista va durar molt poc. Tres anys després de ser la Musa de l'Humor, va fundar la delegació valenciana d’AP sota la protecció de Manuel Fraga i d'una cort d’amics que havia anat travant a les gresques nocturnes. A Barberá li agrada la xerinola, el Bingo i fer acudits pujats de to d’aquests que abans feien els homes. Al seu nucli dur dels primers temps se’l coneixia com el grup del whisky.

Igual que va fer amb Rajoy, Fraga va aconsellar Barberá que es casés i que aprengués l’idioma del país. Barberá no li va fer cas, tot i que es diu que el vell ministre franquista ha sigut l’únic home capaç de fer-la plorar. Hi ha una entrevista de 1988 que il·lustra bé el seu caràcter. La periodista li pregunta pel matrimoni, per la vida nocturna i per la seva relació amb el luxe. Es nota que sap que li agraden les dones, que beu com una esponja i que viu enlluernada per l’estil de vida de les famílies que paguen les despeses del PP pensant a desbancar els socialistes. És difícil portar un doble discurs sense perdre la xaveta o acabar atrapat en el cinisme, sobretot si l’exposició mediàtica s’allarga durant tants anys.

Barberá va començar a governar en el temps del fax i la pesseta. Després de perdre les autonòmiques de 1987 davant de Joan Lerma i de passar una legislatura a l'oposició, va ser enviada a morir a l’ajuntament de València. Contra tot pronòstic, i malgrat que la contrincant socialista va treure un terç més de vots que ella, Barberá va aconseguir governar amb el suport del blaverisme i de la directora de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna. Davant del discurs artificial i pretensiós de les esquerres, és possible que la vitalitat de Barberá es percebés com una cosa autèntica, encara que fos xavacana, antivalenciana i s’endevinés el seu cinisme.

En les dues primeres legislatures, Barberá controla el seu caràcter excessiu i es limita a fer la vida impossible als seus contrincants. A poc a poc els funcionaris es converteixen en el seu servei i l’edifici de l'ajuntament esdevé casa seva. La mateixa alcaldessa que riu i fa bromes davant les càmeres, és una dèspota amb els seus subordinats, cada cop més incapaç d’acceptar un debat o un comentari irònic. Al voltant de Barberá creix una teranyina d’addictes al poder en la qual tothom és ostatge de tothom. La febre dels diners li permet protegir-se amb una cort d’aduladors i exercir un control caciquil sobre la vida de la gent.

De sobte, entra una rossa oxigenada, se salta la cua i li etziba a la carnissera: “A mi m’has d’atendre primer perquè sóc la nòvia de l’alcaldessa”

Amb la Copa Amèrica, els grans premis de Fórmula 1 i la bombolla urbanística, Barberá passa a tractar amb la jet set de tot Europa. El poder que els seus avis materns tenien amb la fàbrica de ceràmica ella creu haver-lo aconseguit amb la política –potser per això parla tant de democràcia: deu sentir-se emprenedora–. Entre iots, joies i hotels, Barberá va perdent l'oremus. Per exemple: un amic meu era a València per fer una paella amb els amics i feia cua a la carnisseria. De sobte, entra una rossa oxigenada, se salta la cua i li etziba a la dependenta: “A mi m’has d’atendre primer perquè sóc la nòvia de l’alcaldessa”.

Només falta el paper que tindrà al congrés del PP del 2008. Rajoy hi arriba per ser defenestrat i Barberá no sols el salva, sinó que l’ajuda a prendre el control total de Génova. La borratxera de poder és tan gran que quan el president Francisco Camps és imputat en el cas Gürtel, en comptes d’espantar-se, s’encoratja. Segurament li va doldre veure que Eduardo Zaplana s’acabaria enriquint més que el seu fillol polític. El fet és que s’ho va prendre com una cosa personal i, en comptes de tornar-se més prudent, va perdre la por i la vergonya. A tot arreu veia conspiracions i enemics que calia combatre i el monstre feixistoide i llibertí va anar aflorant cada vegada més en públic.

A partir d’aquí, la pallassada del "caloret" estava cantada, igual que els menyspreus als ciutadans o l’última frase que va dir en un debat municipal, dirigida a l'actual alcalde, Joan Ribó: “Después de las elecciones yo estaré aquí, y usted no se sabe dónde estará”. Si has llegit una mica, és una frase que sona a 1936, justament l'univers que Espanya malda per poder tancar. Els seus col·laboradors la fan responsable del seu mal final. Ella ha respost abandonant-los a la seva sort. Els whatsapp que no ha enviat als seus regidors, segurament els ha enviat amunt. Els joves que pugen, però, difícilment acceptaran morir per ella –i ara que són tan guapos tampoc no crec que vulguin acabar plens de berrugues–.

FOTOS: EFE / EUROPA PRESS