El meu estimat Bernat Dedéu va publicar ahir un article sobre el refredament de les relacions entre homes i dones que mereix una resposta abans no sigui massa tard per a tots i totes. Vagi per davant que jo no formo part de la cohort d’aventurers cismàtics que han abandonat les dificultats del camí hetero, cansats del preu inflacionari de la tendresa femenina. Tot i que puc empatitzar fins a cert punt amb ells en el camp de l’abstracció, el motlle de l’amor que em van transmetre els pares és tan fort que, si em donessin a triar entre Catalunya i l’heterosexualitat, em sembla que em tancaria en un convent i em faria monjo.

Contra el que deia l’article del Bernat, jo crec que l'"escissió" entre homes i dones no sols no és "insalvable", sinó que està a punt de millorar, igual que la relació entre Madrid i Barcelona o entre les esquerres i les dretes. Pensa, Bernat, com estàvem tu i jo quan va venir la pandèmia, després de l’1 d’octubre i la derrota de Primàries. Ningú no donava un duro per nosaltres. Semblava que ens haguessin caigut vint anys a sobre i que, amb un copet, ens tombarien. Ara, en canvi, estem més eixerits que mai. Els obstacles sempre venen de les decepcions i les expectatives del passat i, en el fons, tot és qüestió de trobar un motiu de pes per deixar-los psicològicament enrere abans de prendre mal.

Per descomptat, tots som una mica més gais que els nostres pares —o que els nostres avis—, perquè tots hem tingut la sort de poder gaudir de la llibertat que ells ens van assegurar amb el seu capteniment auster i aspre. Però aquesta llibertat s’acaba. Els elements que la feien sostenible estan esgotats. El plaer i el benestar que fins no fa gaire emmascaraven les fragilitats del nostre món ja no donen l'abast de pastilles i d’orgasmes. Les mares que tenen aventures amb altres mares, o els pares que exploren noves sensacions amb altres homes, poden comptar amb la meva empatia. Però formen part d’una societat en extinció que escura els últims luxes hedonistes de la seva època.

L'escissió entre homes i dones no sols no és insalvable, sinó que està a punt de millorar

A l’amor de tota la vida li passa com als nostres articles sobre Catalunya quan es va acabar el procés, que ha d’aguantar a pes la decadència d’Occident i, esclar, sembla una follia. Però la unió entre un home i una dona és l’aliança més formidable que ha inventat la humanitat. Després del Cristianisme, és l’invent més important que ha fet la nostra civilització. Sense els mites de l’amor romàntic, Europa no hauria conquerit el món ni escampat els seus valors. Si la relació entre els homes i les dones no hagués transcendit la biologia i el materialisme, la demografia d’Occident hauria tingut menys influència que la de Bangladesh o la d'Etiòpia —i les nostres princeses anirien tapades fins al cap.

Jo no sé com s’organitzaran les societats del futur, però estic segur que quan l’anomenat estat del benestar se’n vagi en orris —i amb ell les restes del dret internacional—, la Bàltica es desgelarà i l’home i la dona es tornaran a entendre. A mesura que caiguin les expectatives, tothom tornarà a comprendre que, per guanyar, cal saber rendir-se, i tornarà a trobar motius per sotmetre’s a les coses importants, que són les coses que expandeixen l’esperit i ens fan valents. De moment, mentre la vida espiritual de les democràcies estigui mediatitzada per la pornografia sentimental, és normal que l’amor clàssic sembli una follia i que cadascú busqui distraccions alternatives per fer-se l’existència tolerable.

Nosaltres, caríssim Bernat, semblava que estàvem acabats perquè encara pagàvem l’esforç que havíem fet per sobreviure a la trituradora autonòmica. Però en realitat només necessitàvem digerir —i purgar— les coses que havíem après. A l’amor romàntic li passa igual. La inflació de sentiments que ha provocat l’explotació capitalista de les dones ha acabat putificant l’amor. Però el que no mata engreixa i, com totes les coses que són veritat, l’aliança sagrada entre els homes i les dones s’acabarà imposant, i els poetes de la carn com tu tornareu a cantar-la. Només cal veure els insensats que van a Gaza per entendre fins a quin punt el cos vol creure, i com el desig s'aferra a idealitzacions estèrils quan no troba una èpica capaç de fondre la Bàltica.