Gràcies a Pedro Sánchez cada cop es farà més evident que la "justícia" que el PSC va abraçar per poder trencar el consens sobre el dret a l'autodeterminació seria capaç de defensar que les vaques volen, com els editors de La Vanguardia. Gràcies a Sánchez, cada cop quedarà més clar que el realisme d'ERC és gairebé tan màgic com l'independentisme del món de CiU, i que l'autonomia és una estructura moribunda. El president espanyol va doblar l'aposta a tots els sectors de Madrid que van mirar d'acabar amb ell i, com que no el poden perseguir impunement, com si fos un català, ha arrossegat tothom darrere seu.

Sánchez és un èxit de la Transició i trepitja terreny sòlid en un marc polític en el qual gairebé tothom està en fals. El PSOE, per exemple, haurà de democratitzar les estructures de l'Estat, o bé quan Sánchez marxi, el partit acabarà devorat per la dreta i per l'esquerra, i el guerracivilisme madrileny pujarà d'intensitat. ERC té poc temps per demostrar que l'autonomia serveix a Catalunya més que no pas a Espanya. Si fracassa, l'esquerra del país acabarà més deshonrada i tot que el món de CiU. Pel que fa a Puigdemont, ha salvat la pell pels pèls posant-se en mans de Sánchez, però els nois de Clara Ponsatí encara no han entès que són carn de canó, amb ell o sense.

Sánchez s'està carregant els pilars de totes les comèdies que aguantaven les jerarquies i l'imaginari de l'Espanya autonòmica. Els trucs de sempre demanen desplegaments cada cop més teatrals i, a la vegada, fan un efecte més sòrdid i ridícul. La manifestació dels pagesos catalans, per exemple: després de fer-se les fotos, Junqueras hauria pogut enviar els tractors a col·lapsar Brussel·les o Madrid, que és on es prenen realment les decisions que els afecten. El problema és que llavors els pagesos li haurien pogut respondre que, pel mateix preu, ja tallaven les fronteres del Principat i que ell mirés de fer la independència o d'arrencar alguna concessió a Madrid.

Si els polítics catalans volen fer alguna cosa hauran d'apujar les apostes, igual que ha fet Sánchez, però amb més imaginació i audàcia

Els catalans ens estem convertint en els jueus d'Espanya. Jaume Giró recordava l'altre dia que molts polítics europeus venen del món de la banca. Ho deia per reivindicar-se, amb aquesta pedanteria que domina els cercles de la cultureta convergent. El problema és que Catalunya no té banca, igual que al segle XIX, quan els militars monopolitzaven la política, no tenia exèrcit. Si els polítics catalans volen fer alguna cosa hauran d'apujar les apostes, igual que ha fet Sánchez, però amb més imaginació i audàcia. Per començar hauran de confiar en el poble; entendre que l'esperit de l'1 d'octubre potser no és suficient per fer la independència, però és imprescindible per defensar causes concretes.

La política catalana ha perdut la poca capacitat de coacció que havia tingut en els temps daurats del pujolisme. Els partits no sols han perdut la capacitat d'influir en la política dels governs de Madrid; ara ni tan sols poden pressionar els seus votants, com passava en les fases inicials del règim de Vichy. N'hi ha prou de veure com respon Twitter als xantatges de les vedets de TV3 per adonar-se que aviat ni tan sols Vox farà cap por. Així com els catalans vam fer la Revolució Industrial contra tot pronòstic, en un país captiu, sense rius ni carreteres, ara haurem de trobar la manera de fer política sense els elements convencionals dels poders constituïts.

Espanya ha volgut pacificar Catalunya fent del país un laboratori avançat de les tècniques de manipulació social, però ja es veu que l'experiment se li girarà en contra, per més que ens enfonsi. Mentre Feijóo fa la puta i la Ramoneta amb l'amnistia, articulistes com Villacañas denuncien l'empenta que Madrid està donant a les dinàmiques econòmiques i demogràfiques que van sostenir el franquisme. Després de les manipulacions i les mentides del procés, a Catalunya tothom té por de veure la seva pell venuda a preu de saldo. Però només el polític que estigui disposat a córrer el risc que el poble el traeixi i l'abandoni, tindrà possibilitats de fer alguna cosa que no faci riure.