Hi va haver un moment en què el Partit Popular va perdre per complet el control de l'agenda política i, encara pitjor per als seus interessos, va oferir clares mostres de no saber com recuperar-lo. Va ser just després de l'aprovació dels pressupostos, quan Mariano Rajoy va haver d'anar a rondar el balcó d'Albert Rivera, cantar les lloances dels nacionalistes bascos i amarar-se a fons de la realitat canària, quan Pablo Iglesias presentava la seva moció de censura en nom de la corrupció i Pedro Sánchez ressuscitava d'entre els socialistes per predicar el "no és no". Amb prou feines va durar uns dies i al final només ha estat una il·lusió, però va resultar una experiència intensa i il·lustrativa.

Durant aquest breu lapse de temps, a Rajoy li van reprovar dos ministres, Luis Bárcenas es va donar el gust de convertir-se en el gran defensor dels populars en el Congrés, el PP s'ha vist obligat a pujar al carro de la reforma de RTVE, després d'haver executat exactament el contrari la legislatura anterior, i Cristóbal Montoro ha hagut de rectificar tantes vegades la seva negativa a abaixar impostos o afluixar la corretja del dèficit que ja no sabia gaire bé on estava quan l'hi preguntaven.

Va ser bonic mentre va durar, però s'ha acabat. Ho va certificar aquesta setmana el mateix president Rajoy. Li pregunten per la corrupció i sense immutar-se contesta "Veneçuela". Li pregunten per Catalunya i també contesta "Veneçuela". Sense complexos, com diria Aznar. Veneçuela serveix tant per qualificar d'autoritari el govern català i convertir Carles Puigdemont en Nicolás Maduro, com per oposar a l'evidència de la corrupció econòmica popular la presumpta "corrupció moral" dels qui no aclamen com fa i diu l'oposició veneçolana, crides al cop d'estat incloses.

El PP ja es pot apuntar el punt que s'estigui discutint sobre les garanties, el cens o les urnes d'un referèndum que ells mateixos han declarat il·legal, no sobre l'anormalitat que suposa impedir que una majoria que demanda votar pugui fer-ho

Amb la inestimable ajuda del joc de l'amagatall que es porten els socis en la Generalitat, el PP ja es pot apuntar el punt que s'estigui, un dia i un altre també, discutint sobre les garanties, el cens o les urnes d'un referèndum que ells mateixos han declarat il·legal; no sobre l'anormalitat que suposa impedir que una majoria que demanda votar pugui fer-ho.

La pèrdua d'iniciativa del president Puigdemont resultava tan evident que fins i tot ha hagut d'executar dues crisis de govern i quatre consellers del seu partit per intentar recuperar impuls, encara que a costa de partir als seus i enfortir una ERC que cada dia veu més pròxima l'hegemonia de l'espai nacionalista.

Per acabar de reprendre el control, l'aniversari del vil segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco ha tornat a acreditar, tant l'habilitat i el desvergonyiment dels populars per treure avantatge partidista del terrorisme etarra, com la incapacitat de tots els altres per no deixar-se arrossegar en un escàndol bast i cruel on sempre guanya el PP i acaben assenyalats com a equidistants, covards o còmplices dels assassins.

Veneçuela, ETA, els seus còmplices equidistants, les purgues o les urnes del referèndum... Un cop d'ull als temes que avui copen l'agenda política demostra que el PP torna a marcar-la per complet, segurament sense que encara se n'hagin assabentat tots els altres.