"A mi la gent m'estima, però no em vota", ens va confessar un vençut i malenconiós Adolfo Suárez als centenars d'estudiants que ens apinyàvem a l'auditori del Campus Sud de l'USC per escoltar-lo alguns mesos després de la seva èpica desfeta al capdavant del CDS. Ningú no ha definit millor l'anomenat efecte Suárez: quan la bona valoració, la preferència i l'empatia cap a un lideratge no es tradueixen en un cabal de vots.

Quan el president va marxar a Bèlgica, molts van pensar que a Carles Puigdemont, forçat a més a fer campanya des de la distància, li podia acabar passant quelcom de semblant la nit del 21-D: que la gent l'estimés molt però no l'hagués votat. Les enquestes, fins al moment, sostenen el contrari. Segons el preelectoral del CIS publicat el dilluns 4 de desembre, quatre de cada deu catalans qualifiquen com a "bona" o "molt bona" la tasca de Puigdemont com a president, i dobla (28%) els candidats següents en preferència per ocupar el càrrec, Oriol Junqueras (15,6%) i Inés Arrimadas (14,6%).

Almenys en els sondejos, fa tot just un parell de mesos ningú no semblava en condicions de disputar a ERC l'herència del JuntsxSí. Ara el PDeCat sembla que pot reclamar la seva legítima part sota la marca de JuntsxCat. La causa i l'explicació del fenomen bé poden residir en una cosa que podríem anomenar efecte Puigdemont: la gent l'estima i a més el vota, al contrari que l'efecte Suárez.

Els sondejos no revelen que hi hagi un possible efecte Junqueras. Més aviat al contrari: com més bé li va electoralment l'exili al president, pitjor sembla que li va electoralment la presó al vicepresident

No sembla forassenyat anticipar que la ridícula yenka ballada per la Justícia per l'euroordre en contra seu reforçarà encara més la potència de l'efecte. Només Oriol Junqueras el supera amb claredat en valoració i a més aprova (5,28 contra 4,77, segons dades del CIS). Els sondejos, però, no revelen que hi hagi un possible efecte Junqueras. Més aviat al contrari, com més bé li va electoralment l'exili al president, pitjor sembla que li va electoralment la presó al vicepresident. O això, o l'efecte Rovira resulta fins i tot més letal del que semblava quan a ERC van prendre la decisió extrema de no enviar-la al primer debat de la campanya.

L'exili belga està permetent al PDeCAT rendibilitzar al màxim el seu principal actiu electoral: el candidat. Encara que sigui via plasma, pot fer mítings, concedir entrevistes o anar a les mobilitzacions. Ja no cal ser físicament allà per fer campanya. La injusta i desproporcionada presó incondicional imposada a Oriol Junqueras implica l'impacte contrari: a ERC li està resultant impossible d'amortitzar el seu principal actiu electoral: el candidat.

Cap dels dos no pot acudir als debats o competir amb normalitat, però no estan pagant, ni de lluny, el mateix preu. La qüestió no és si Miquel Iceta balla o no balla. La qüestió veritablement rellevant és per què dos candidats amb opcions de victòria com Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no poden triar entre ballar o no ballar durant la seva campanya per les terres de Catalunya.