Fins i tot Mariano Rajoy va haver de sortir a parlar bé dels Mossos i a defensar la feina de totes les forces i cossos de seguretat de l'Estat, que han detingut l'última dècada més de set-cents sospitosos de terrorisme gihadista. Una declaració que li deu haver dictat, a ell i a qualsevol persona normal, el més comú dels sentits: el sentit comú. A Rajoy li va tocar al seu dia assumir la responsabilitat i arreglar la destrossa per la catastròfica gestió del Prestige i sap com acaben les caceres de culpables i les frívoles acusacions de descoordinació o exclusió; en el joc de buscar culpables tots hi perden, en la tasca de compartir responsabilitats tot hi guanyen.

La pregunta clau continua sent com va ser possible que es formés en uns mesos una cèl·lula terrorista constituïda per deu persones com a mínim i que poguessin moure's per Catalunya, Espanya, França o Bèlgica sense ser detectats i sense que ningú en sospités res; que tota la conseqüència fos un correu personal entre un policia local belga i un amic que tenia en els Mossos d'Esquadra. La cerca de respostes ens ajudarà a millorar el flux d'informació i intel·ligència entre totes les forces i cossos de seguretat de l'Estat i entre els estats europeus, perquè en la lluita contra el terrorisme, la gestió de la informació i l'ús de la intel·ligència són la clau.

Des del primer dia, tota l'obsessió de mitjans i organitzacions d'extrema dreta a Espanya ha estat construir un relat en què tot el que fessin les autoritats catalanes es posés sota sospita. Es van inventar unes declaracions del president Puigdemont per presentar-lo com un polític insensible que continuava obsessionat amb el procés, fins i tot entre cadàvers i runa. Quan es va descobrir la mentida, van manipular una circular d'Interior sobre la col·locació de pilons i obstacles en la qual s'ometia la referència a les festes nadalenques per culpar Ada Colau i, de passada, la Generalitat.

Quan això va fallar perquè va sortir a la llum la veritable circular, van aparèixer dos sindicats de la policia i la Guàrdia Civil, SUP i AUGC, que van criticar la seva presumpta exclusió política per "donar imatge d'un estat català autosuficient", assumint sense embuts el discurs paranoic fabricat des d'aquests mitjans de comunicació i organitzacions d'extrema dreta que hi ha a Espanya, encara que no vulguem veure-les.

Quan van quedar en evidència la frivolitat i la inconsistència d'aquestes imputacions, es van agafar al correu personal d'un policia local belga perquè, mentre es polemitza amb això, no discutim per què la policia no va informar ni tan sols la Guàrdia Civil que havia arribat a punxar el telèfon de l'imam de Ripoll fa deu anys, o per què el mateix imam va poder moure's lliurement durant mesos entre Espanya i Bèlgica intentat reclutar terroristes.

És el moment de deixar sols en la bogeria de les seves teories conspiradores els qui reclamen unitat però no fan cap altra cosa que buscar la manera de dividir, enfrontar i manipular la indignació i el dolor de les víctimes i per les víctimes per reforçar un delirant discurs polític contra Catalunya. La manifestació de Barcelona ofereix una gran oportunitat per començar.