Entre 70.000 i 100.000 persones s'han vist afectades aquest dimarts per un nou incident a Rodalies i al metro de Barcelona, que només la paciència d'una ciutadania disposada a acceptar estoicament la desídia i el maltractament de l'Estat amb les infraestructures de Catalunya és capaç d'acceptar. La llista de greuges en aquesta matèria no s'acaba mai i el preocupant no és que hagi fallat una vegada més una xarxa viària bàsica. El més alarmant és que s'hagi cronificat el problema en els últims quinze anys, que cada vegada hi hagi menys possibilitats de solucionar-lo, perquè qui té la clau per arreglar-lo es fa literalment invisible quan sorgeix qualsevol nou incident, que es pretengui fer política de curta volada amb el drama real de milers de persones i, en última instància, que les reclamacions d'estaments tan dispars com institucions catalanes, patronals i sindicats, cambres de comerç i entitats de la societat civil serveixin tan sols per alçar la veu el dia que succeeix l'enèsim problema. I així, fins a la pròxima vegada.
I això no hauria d'anar d'aquesta manera. Els trens que connecten Barcelona amb diversos municipis de la seva conurbació metropolitana no poden ser com aquell tren de la bruixa que es perdia entre túnels de fira amb una fetillera de per riure, unes escombres i diversos pallassos grotescos per espantar els nens. Perquè, al final, ser un país normal no és cap altra cosa que formar part d'una col·lectivitat en què les infraestructures, per norma, solen funcionar. Sense anar més lluny, com a Cercanías Madrid-Renfe. Que quan cerques a Google "incidents Cercanías de Madrid" aparegui en la pantalla el centenar d'incidents que van registrar les Rodalies de Barcelona entre gener i maig de l'any passat o el robatori de coure a les instal·lacions d'Adif a Catalunya ho diu gairebé tot. I així anem rodant. Fins a la propera.