Qui ho havia de dir!

L’Alguer, a l’illa de Sardenya, a la República italiana, ha entrat a la Champions d’Europa. Aquella Europa que ens mira i ens desitja  (segons alguns volen i diuen) asseguts i parlant.

Pot agafar una mica lluny —tot i que Sardenya està més aprop del Liceu d’Atenes que la plaça Sant Jaume de Barcelona— però per Aristòtil i els seus deixebles era millor el mètode peripatètic perquè convida a raonar mentre es camina i s’hi pot anar sumant cada vegada més gent. I alguna cosa en deu quedar de bo; no és que calgui donar voltes als arguments com si fossin els catúfols d’una sínia, sinó que, de fet, els Aristotèlics formen part dels grans impulsors dels mètodes científics, la Champions de l’Antiguitat que no donava puntades de peu a cap pilota sinó que feia avançar el raonament.  Semblaria, doncs, que parar-se i xerrar, en canvi, pot ser un gran instrument per la metafísica i l’estudi de temes bàsics per la filosofia com l’absolut, Déu, el món i l’ànima… però té algunes deficiències per mobilitzar la gent i per anar fent passes efectives i endavant. I aconseguir fer ciència, també ciència política.

Puc estar equivocada, però penso que en general es pensa millor en moviment, tot i que tampoc és bo ni dona credibilitat negociadora que un presidente de Gobierno s’aixequi de la taula de diàleg i deambuli per la plaça Sant Jaume per anar a fer un cafetó amb el seu compi-iogui Illa… per tornar a seure i parlar. Parlar, de què? O més aviat fer pedagogia desdenyosa i burleta de la taula on no sé si es dialoga, però segur que no es negocia ni amnistia ni referèndum.  

Ha quedat palès que a Europa agrada molt més el joc net que la puntada de peu a traïció, a la carena de la cama del contrari. A la Champions europea hi ha un únic reglament per a tots. No s’hi valen els reglaments d’autor

No ajuda a ningú, ni tan sols a Pedro Sánchez, que es posi dret davant els mitjans per fer-se l’amo dels temps de diàleg amb fotografia inclosa i posat de mecachis, que guapo soy, després de posar (o tolerar, en versió benigna), vetos a temes i persones. A uns perquè no hi caben —segons els gens venerables exegetes— a la sacra Constitució, i als altres perquè la seva docilitat i entrega a les quietes pràctiques de la metafísica ha estat posada en dubte. A l’Europa o la “comunitat internacional” que ens mira, si deixem la interpretació de normes en mans dels metafísics, seguirem asseguts, congelats en el temps, amb les neurones a cada dia que passa més empobrides, i sense donar espai perquè creixi la pressió imprescindible dels peripatètics més dignes i conscients que han d’acabar, més d’hora que tard, per omplir els carrers i urnes de proposta i exigència. Perquè és l’única manera de fer i ser racionals i lliures. I no calen masses explicacions per entendre-ho.

A la Champions europea on ara, per sorpresa (o no) ha entrat L’Alguer, poden començar a canviar les coses de manera molt clara pel regne de l’imperi. Perquè ha quedat palès —com a Schleswig-Holstein, Brussel·les i Edimburg—  que a Europa agrada molt més el joc net que la puntada de peu, a traïció, a la carena de la cama del contrari. Perquè no són ben vistos i es penalitzen els gols en pròpia porta quan el que es volia, amb el joc aturat, era guanyar el partit. I perquè, a la Champions, hi ha un únic reglament per a tots. No s’hi valen els reglaments d’autor… i, si això és així i tinc raó, els Llarena de fàcies granítica seguiran perdent, com assegura Gonzalo Boye, i ho tenen força malament.

I, per acabar, per jugar aquesta Champions tampoc s’hi val a que els entrenadors es mengin la moral de les jugadores dient que són poquetes, que no són prou, i que s’ha d’eixamplar l’equip. No perquè no tinguin, potser, raó. Sinó perquè en convertir el desideràtum en consigna-cantarella, es mina la moral de qui hi és i és mou: “no en sabeu prou —venen a dir— per fer res de bo”, sense entendre ni fer palès, que són les llavors imprescindibles perquè de nou tornem a ser milions.

#NoSurrender