[…] Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres.

Queremos flores hoy. Cuanto nos corresponde.

El jardín del que nos expulsaron.

Ocho de marzo. Gioconda Belli

El 8 de març vinent, divendres, Dia Internacional de les Dones i jornada de vaga feminista, s’haurà acabat una setmana més del judici al Tribunal Suprem. Molt em temo que tampoc aleshores hauran sortit les dures condicions de masclisme, misogínia i condescendència amb les quals la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va haver de fer la seva difícil feina a la XI legislatura. Les dones sobiranistes, republicanes, independentistes del ser o de l’estar i les confederalistes en transició cap una lucidesa de solitud no li ho agrairem mai prou.

He vist Carme Forcadell suportar i patir amb dignitat tres facetes del masclisme: 1) el parlamentari, institucionalitzat, molt més dur i sense careta, diuen, a les sessions secretes de la Mesa; 2) el de la presó, on les dones han de lluitar per una vida quotidiana més saludable i civilitzada, i 3) finalment, el masclisme del tribunal, on la jerarquia patriarcal converteix els suggeriments del president en ordres i “desallotjar la sala” és sinònim d’aixecar la sessió. Les paraules es tenyeixen de crit autoritari i venjatiu i tot té sentit quan l’advocacia de l’Estat fa frontera amb els hereus del Cid.

La violència de gènere i l’acusació popular

Ens recordava l’escriptora i periodista Rosa Maria Artal que gairebé mil dones han estat assassinades per la violència masclista des que hi ha estadístiques (2003). Per ser dones. Per ser considerades pels homes que els van prendre la vida "les seves dones". I 27 menors, en alguns casos fills d'ells, per castigar així "les seves dones". Han mort a bastonades, a ganivetades, a cops de destral, degollades, llançades per la finestra. És el final d'una cadena que s'inicia amb controls i imposicions i continua amb tota mena d'agressions i abusos, amb violacions, d'un en un i en grup, encara que el masclisme ferotge nega els fets, els dona la volta i altera les estadístiques. Però aquest masclisme hi és. I es nega a desaparèixer fent ara del partit de la misogínia l’acusació particular en el judici de la vergonya perquè la veritat els fa nosa. Per això, els que pacten amb ells o “no recorden” o “no els consta”. Menteixen o ajuden a amagar la veritat sota els cossos de la gent apallissada, de les dones maltractades que a poc a poc es perfilen i prenen relleu en els filferros de les escoles o de les escales que l'1-O van ocupar persones insubmises, o de la realitat que s'alça sobre les fronteres imposades de totes les Mediterrànies.

No es pot raonar amb qui no vol saber res de la raó, ni dialogar amb qui ni tan sols vol seure a la cadira del davant. No es poden encetar polítiques amb qui s’acull al Codi Penal per no fer política, ni acceptar el desarrelament per a les que teixim arrels.

Pels drets de les dones. I per molt més.

Com Jordi Cuixart reconeixia, poc abans de cedir el banc dels acusats a Carme Forcadell, “el dret a votar es guanya votant”; igualment es guanya el dret a tenir un Parlament sobirà quan la presidenta es nega a ser l’instrument de censura del Tribunal Constitucional. I sols és un primer pas. Al Tribunal Suprem, Dolors Bassa va ser la primera a dir que no responia a les preguntes de l’acusació popular per respecte a les dones. I es va anar formant un fil violeta que comparteix dignitat amb Tamara Carrasco, Meritxell Serret, Meritxell Borràs, Anna Gabriel, Marta Rovira, Clara Ponsatí, Anna Simó, Mireia Boya, Ramona Barrufet… I tantes d’altres.

Per respecte a totes elles, a totes les dones, volem drets, vida i llibertat. Volem, com Gioconda Belli, les flors del 8 de Març i tot el que ens pertoca en una vaga feminista inoblidable. Volem amb nosaltres i entre nosaltres el somriure de Carme Forcadell.

I ni un pas enrere.