“Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y, en sitio y en belleza, única”.
Don Quijote de la Mancha
El president Sánchez Castejón va arribar de nou a Catalunya i va tenir una nova oportunitat per entendre fins a quin punt el president de la Generalitat aconseguia estendre a tota una nació les paraules més repetides de Cervantes sobre Barcelona. No sols se’l va rebre amb la voluntat de seguir fil per randa tots els requeriments del protocol, pactats de bell antuvi, sinó que el president Torra hi va afegir un punt de pedagogia per si es volia aprofitar i fer la visita també instructiva. Sobre tot si es ve d’una ciutat i un ambient on sols li posen catifes vermelles, on es pot amagar algun plec traïdor que li desestabilitzi la verticalitat. La rebuda cordial, sense un bri aparent de rancúnia i el fet de passar revista als mossos d’esquadra en uniforme de gala tenien el millor segell de respecte i urbanitat d’un protocol que portava 13 anys sense ús amb un president espanyol. L'altra cosa va ser aturar-se uns segons davant l'estàtua del Desconsol del gran escultor del modernisme català, Josep Llimona. La pausa tenia més substància. Podia aportar, si es volia i sabia entendre, les claus d’un context que feia esclatar les lectures entre línies amb significats implícits. No cal que el Desconsol deixi escapar una mirada de retret, ni tan sols que mostri la cara. El dolor de les espatlles vençudes, el cansament de les mans en contrast amb la fermesa de la pedra, ho diuen prou tot, al pati de carruatges de la Generalitat o al llac oval del Parlament, tan a prop, durant tant de temps, de la presidenta Carme Forcadell, ara ostatge de velles rancúnies i nous diàlegs.
No sé quantes hores d’elaboració va necessitar la frase més contundent de Sánchez Castejón a Torra i Pla: “La llei és la condició, el diàleg és el camí”. Tot i que els més desconfiats poden sospitar que es trobi en algun llibre d’aforismes —ja saben, aquelles sentències de format elegant que manlleven l’aparença de veritat absoluta, mentre sura la subjectivitat de qui l’utilitza- la idea a vendre és: ja s’ha inaugurat el diàleg. I no interessa per a res fixar-se en les condicions de la condició, ni si la llei ha abjurat —per una estona o per sempre— del lawfare. Ni verificar si polítics i magistrats s’han compromès amb la recerca de la veritat i el respecte als drets humans.
Si es pot defensar ara amb arguments sòlids la bilateralitat —i en especial la multilateralitat, que promet ser molt més fèrtil— és perquè es va defensar amb el cos i la ment l’1-O el dret de vot front la unilateralitat rabiosa dels de l'“A por ellos”
Potser per tot el que s’ha viscut i tots els peatges pagats en sofrença caldria com a mínim esperar un parell de reunions de la mesa per afirmar, en positiu, que sí, que finalment, hi ha diàleg. I que les darreres persones incrèdules podem deixar-nos caure del cavall i oblidar la visita anterior del president Sánchez per visitar en exclusiva, a l’Hospital de St. Pau, els policies i cap civil. Un president Sánchez que va sortir amb subfusell inclòs. I és que la Catalunya “arxiu de cortesia” no sempre (per no dir gairebé mai) ha pogut contagiar formes i maneres. Ni civilitat.
Mentrestant, no acceptem en absolut els intents repetits, des de nombrosos fronts, per esborrar de la nostra dignitat l’1 d’octubre del 2017. Si es pot defensar ara amb arguments sòlids la bilateralitat —i en especial la multilateralitat, que promet ser molt més fèrtil— és perquè es va defensar amb el cos i la ment l’1-O el dret de vot front la unilateralitat rabiosa dels de l'“A por ellos”.
Al final de la seva vida, a Los trabajos de Persiles y Sigismunda, Cervantes parla també dels catalans, una gent que si és enutjada és terrible, però que és suau si és pacífica; “gent que amb facilitat dona la vida per l'honra, i per defensar-les entre ambdues s'avancen a si mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món”. Si donem com a bona la versió que vàrem ser gent determinada i no terrible, i a l’“honra”, hi incloem la dignitat, aquest seria un bon retrat cervantí de l’1 i el 3 d’octubre del 2017. Amb avançament inclòs a moltes nacions del món.
El president de la Generalitat explicava el moment en què ens trobem amb aquestes paraules: "Diàleg? Sempre. Negociació? A punt. Però negociació real, en la qual parlem de l’arrel del conflicte polític que va de democràcia, de drets fonamentals i de l’exercici de la sobirania".