La presidenta de la Comunitat de Madrid, capitana de polítiques nocives i campiona de mentides recargolades que creu exculpatòries, es va disfressar d’una simbiosi de Macarena lorquiana en una setmana de dolor que per a la ciutadania era ben real. Ara que es descobreix la magnitud dels “errors” convertits en tragèdia som de nou conscients que la classe dirigent d’aquest Estat, com fa més d’un segle, “ora y embiste cuando se digna usar de la cabeza”. I algunes, a més, actualitzant al poeta, la fan sortir a selfies que els perseguiran tota la vida. Només la seva irresponsabilitat, mediocritat i incapacitat per sentir empatia (d’ella i dels membres destacats del 'trifatxet'), aconsegueixen estar a l’alçada de la tragèdia.
El sainet d’Ayuso acaba en desaires: ella que va proposar que es deixés d’aplaudir als sanitaris, els ofereix ara, en homenatge, la mort de 6 braus. És la resposta d’aquesta Espanya bàrbara que fa manar oli i llet dels toisons d’or per als pobres, però és incapaç de créixer en democràcia. Les Ayuso que coneixem —i en són unes quantes— tenen la mirada vidriosa per maldat o per estultícia. Constitueixen la llarga fila de dones de dreta-dreta que volien ser la Margaret Thatcher madrilenya, però es queden en una trista imitació de La Chata.
D’on ve tanta ràbia? Encara que el temps se'ns ha fet encara més subjectiu i dalinià en confinament, el passat mes de febrer el Congreso aprovava per majoria —sense l’acord del PP, UPN, Foro Asturias i Vox— tramitar la proposició de llei de reconeixement del dret a l'eutanàsia.
Amb 201 vots a favor, 140 en contra i dues abstencions, la proposta de llei d'eutanàsia superava el seu tercer intent en els temps. Es tracta d’una darrera versió encara més garantista que es podrà millorar —o empitjorar— en el curs de tramitació parlamentaria. Però el PP addueix que la iniciativa respon a la voluntat de retallar despeses de cura, i VOX, que es vol convertir l'Estat en una màquina de matar. Després de citar l'Alemanya de Hitler, la seva portaveu concloïa que es vol eliminar els malalts crònics perquè resulten molt cars.
De fet, PP i VOX lliuraven una escomesa més de la Santa Croada. Res que pugui fer la gent més lliure, res que l’empoderi, res que l’ajudi a vèncer la suprema de les pors, és bona pels druides de la tribu i cal impedir-ho. Amb mentides, si cal. Són pecat venial.
Han d’acabar els càstigs i caceres de metges amb cor, com el Dr. Marcos Ariel Hourmann o el malaguanyat Dr. Luis Montes
La política no pot seguir donant més excuses ni mirant cap a un altre costat: ha d’oferir garanties per a la bona mort. D'acord amb la proposta admesa a tràmit, tota persona major d'edat amb nacionalitat espanyola o residència legal a Espanya i en plena capacitat d'obrar i decidir, pot sol·licitar i rebre ajuda per morir. La petició ha de realitzar-la de manera "autònoma, conscient i informada", en cas de "malaltia greu i incurable o malaltia greu, crònica i invalidant, causant d'un patiment físic o psíquic intolerables". Ho ha de sol·licitar per escrit, signar en presència d’un metge i ratificar en el termini de 15 dies, i es pot revocar en qualsevol moment. El text de la iniciativa estableix com a condició la "lliure voluntat ratificada" per l'afectat després de ser informat de la seva situació i les seves possibilitats per metges responsables, i una comissió de control i avaluació comprovarà el compliment de tots els requisits.
El debat sobre l’eutanàsia està present a la societat i al Parlament de Catalunya des de fa dècades. L’associació Dret a Morir Dignament existeix des de 1984; el suïcidi assistit del tetraplègic Ramón Sampedro (1998), va remoure consciències, i el de María José Carrasco, malalta d’esclerosi múltiple des de feia 30 anys, va tornar a posar el focus en la injustícia que suposa afrontar aquesta mena de situació, ja en si tràgica i dolorosa, en la clandestinitat, sense assistència mèdica reconeguda, i amb la seguretat que qualsevol acte mèdic compassiu tindrà conseqüències penals molt greus. Tot i que no hi ha arguments, ni racionals, ni ètics, ni morals que justifiquin el patiment inútil d’una persona malalta o l’allargament artificial de la vida contra la seva voluntat, l’eutanàsia continua sent un delicte castigat pel Codi Penal espanyol amb penes d’entre 2 a 10 anys de presó.
La política segueix en deute amb la ciutadania. Però el deute s’estén als professionals de la sanitat que es troben amb el Codi Penal davant una voluntat raonada, lúcidament inamovible, de qui ha decidit, conscientment, deixar de patir. Han d’acabar els càstigs i caceres dels metges amb cor, com el Dr. Marcos Ariel Hourmann o el malaguanyat Dr. Luis Montes.
Cal estimar molt la vida per voler una bona mort
En països com Holanda, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà i alguns estats dels EUA i d’Austràlia, l’eutanàsia ja és legal. A Espanya, segons el CIS, més d’un 75% de la població és partidària de legalitzar l’eutanàsia. I la secta enfanga els dolorosos estralls de la pandèmia amb arguments barroers per amagar la desídia, el classisme, la gerontofòbia i els criteris d’exclusió a la vida de damisel·les de ferro i engominats de PP i VOX. Però ha de quedar clar; cap dels seus detritus ideològics es pot confondre, ni per un segon, amb el dret a la mort digna.
Ha de millorar en qualitat i universalitat la sanitat pública, incloent uns serveis pal·liatius que arribin a tots els racons de Catalunya. Però la mort no és sols mort. La vida digna ha d’aspirar a una mort semblant, sense pors, amb la mà amiga de les persones estimades i la metgessa acompanyant en acte sanitari, fins al final. Aquesta és la millor manera de fer callar els voltors: que la majoria del Congreso entengui que la mort digna és un dret, és un pas endavant de civilització, i una necessitat real. És fer més completa la política i posar en el seu centre les persones. També les malaltes. També les terminals. Perquè cal estimar molt la vida per voler una bona mort.