Ahir l’Enric Vila escrivia amb encert que, més enllà d’amnisties i de referèndums que l’Estat no permetrà ni borratxo, els temes que els processistes haurien de negociar amb Pedro Sánchez són la immigració i el català. Pel que fa la salut de la llengua, diria que l’actual administració hi té poc a pelar, perquè la força del català l’haurem de muscular els parlants (a còpia de molta intransigència a l’hora de no canviar de llengua) i encara més en concret els escriptors-plomaires-etcètera fotent-li ben fort a l’hora d’escriure amb la màxima llibertat possible. Pel que fa a la immigració, és ver que discutir el problema des de les competències de l’autonomisme (és a dir, sense la possibilitat d’exercir el monopoli de la coerció) resulta una presa de pèl monumental. Però també ho és que demonitzar els nouvinguts tampoc seria la millor manera de sumar-los a l’emancipació nacional.

Hi pensava aquests dies veient les bullangues juvenils de Manresa i Molins de Rei, unes imatges de gecs d’hòsties que la penya del Front Nacional i d’Aliança Catalana (o com polles es digui això de la Sílvia Orriols) han fet circular per refermar-se en l’equiparació d’inseguretat a nouvinguts. Com han demostrat manta vegada els periodistes del grup Verificat, relligar immigració i delinqüència a Catalunya és una falsia com una casa de pagès. Del total de condemnes registrades els darrers anys, els nouvinguts en protagonitzen un 40%. D’aquestes, el delicte més freqüent en el cas dels estrangers és el de falsedat, que es refereix a la falsificació de monedes, documents públics i etcètera; els relatius a l’ordre públic es mantenen al voltant del centenar de condemnes anuals en la darrera dècada i succeeix igual amb el tema de la propietat intel·lectual (com passa, per exemple, amb els manters).

Si algú tem per la violència, la substitució cultural o la mort dels pronoms febles, diria que cercar-la en l’àmbit dels nouvinguts és fals, a banda d’una forma discutible de seduir-los

Els mateixos informes ens diuen que la reincidència criminal, un dels altres temes favorits dels agitadors de cangueli, és molt similar entre els ciutadans de la Unió Europea i d’altres regions del món. Tot plegat demostra que la malfiança, com acostuma a passar, és producte d’una informació esbiaixada. El que acabo d’escriure no nega el fet que, durant els anys noranta, Catalunya rebés una quantitat desfasada de nouvinguts en comparació a la resta d’Europa, ni tampoc que la manca dels instruments d’un estat per assumir-la en dificulti molt l’acollida, ni molt menys que els espanyols, encara avui, intentin aprofitar els fluxos migratoris per afeblir la identitat catalana. Però, justament perquè tot això és així, diria que resulta oportú girar la truita de l’estigmatització i l’odi que va ordint-se mercès als genis que fan estadístiques emprant un vídeo d’una batussa que esdevé viral.

Per altra banda, Catalunya no viu un procés de substitució cultural per obra i gràcia dels nouvinguts. De fet, si existeix alguna cosa semblant, és patrimoni dels espanyols, no pas de la immigració. Canviant l’estadística per l’experiència personal, servidor viu a Ciutat Vella (el districte barceloní amb una quota més gran de nouvinguts, el 51,42%) i puc assegurar que, contra el que pensen els apocalíptics, els problemes de convivència al barri els causa la grolleria insuportable de turistes ben blanquets i la mala salut del català als carrers no és deguda als conciutadans d’origen marroquí, sinó a les cafeteries cool on només s’hi xerra l’anglès (i per un simple ristretto et casquen tres euros). Si algú tem per la violència, la substitució cultural o la mort dels pronoms febles, diria que cercar-la en l’àmbit dels nouvinguts és fals, a banda d’una forma discutible de seduir-los.

A mi em fot de molta mala llet el discurs bonista, però les dades verifiquen que el discurs alarmista és igualment pervers. De fet, és idènticament matusser oblidar que els nouvinguts han de complir la llei com acusar-los de crims que no han perpetrat. Si quedés algú amb un mínim de senderi als partits moderats, caldria contrarestar els extrems i recordar que la política de seguretat als carrers (i l’ús coactiu de la violència per garantir l’ordre) és un bé comú que ens alegra la vida a tots plegats. Però aquí tothom toca la flauta multiculi o matamoros... i així anem permetent que es viralitzin anècdotes com si fossin categories i aplanant el camí perquè, ben aviat, els ultres irrompin al Parlament. I la seva presència no hi serà testimonial, insisteixo.