1. La Catalunya postindustrial. Els diumenges faig turisme metropolità. Agafo la bicicleta (elèctrica, eh!) i vaig fins on les meves forces em permeten arribar. Tinc tirada a anar cap al Maresme. Ahir vaig tirar fins a una platja que freqüenta la gent naturista perquè em volia banyar a pèl, que és com gaudeixo més del mar i del sol. El trajecte seguint la línia de la costa i els carrils bici que hi ha habilitats et fa passar per davant del que abans havia sigut bona part de la franja industrial catalana. Encara s’hi poden veure els vestigis del que va ser i ja no és. Hangars esventrats i xemeneies de maó vermell. Sempre que faig aquest trajecte em venen al cap les imatges del Liverpool devastat pels efectes de la desindustrialització promoguda per Margaret Thatcher. Abans de sortir de casa havia llegit la conversa, publicada a Núvol, de Joan Burdeus amb Roger Vinton, aquest home desconegut, però que es veu que coneix tothom menys un servidor. El titular era cridaner: “Les elits catalanes van cap a la irrellevància”. L’autor del celebrat llibre La gran teranyina (Edicions del Periscopi) fa el mateix diagnòstic, potser més sever i tot, que Manel Pérez, l’assaig del qual sobre les elits catalanes no és precisament una elegia, malgrat els condicionants de l’autor. La burgesia catalana correspon a un país petit, però la seva mentalitat l’ha empetitit encara més. Ha perdut aquella capacitat d'iniciativa, aquella emprenedoria, que volíem creure que era idiosincràtica. Si no, ja haurien repoblat el territori de fonts d'energia renovables, haurien desmantellat indústries del passat en comptes de prolongar-ne l'agonia i haurien promogut un turisme diferent del de xancleta.
Quan les elits deixen d’afavorir el creixement econòmic, contribueixen a empobrir la societat i afebleixen la capacitat de l’administració pública per generar protecció i redistribució social de la riquesa
2. Manca d’iniciativa. En què consisteix aquesta irrellevància de les elits? En la manca d’ambició i una concepció dels negocis molt diferent, per exemple, de l’anglosaxona. Aquí ens trobem —assenyala Vinton— que moltes empreses familiars no han volgut deixar de ser familiars i fins i tot han renunciat a créixer com correspondria en un món capitalista. Els exemples que ho desmentirien són escassos. La família Grífols n’és un. Casa Tarradellas, el producte estrella del qual és universal i podria distribuir-lo arreu del planeta, només surt del mas per abastir la península Ibèrica. Els diumenges que em decideixo a anar cap a la zona del Llobregat, quan passo per davant del port comercial de Barcelona, recordo el despropòsit que la Xina invertís, a través de l’empresa Hutchison, més de 500 milions d’euros i que fos per no res. Aquesta important inversió es va fer abans del 2017 amb el compromís del govern espanyol de connectar una terminal de tren de mercaderies al port. Malgrat que aquestes obres estan pressupostades des de l’any 2014, actualment resten aturades, com la gran majoria de les infraestructures clau de Catalunya. L’Estat estrangula l’economia catalana, però les elits només es preocupen i es mobilitzen per aturar l’independentisme, que podria ser el remei a la paràlisi. A principis del 2017, una quarantena de partits comunistes d’arreu del món, entre els quals hi havia el totpoderós Partit Comunista Xinès, van signar una declaració en la qual donaven suport “a la lluita del poble català pel seu dret a l’autodeterminació”. Els comunistes, ves, no tenien cap problema per invertir i solidaritzar-se amb Catalunya, mentre que la Caixa i el Banc de Sabadell aquell any van fer les maletes i encara no han tornat del seu viatge al no-res.
3. La deriva del benestar. Malgrat les meves arrels familiars empordaneses, no suporto el vent. Ahir, a la costa, la brisa del mar va prendre la intensitat del vent fort de tramuntana. Vaig abandonar els meus plans de banyar-me i vaig tornar cap a casa. A l’altura del polígon de Can Ribó, a Badalona, vaig decidir desviar-me i pujar per l’avinguda d’en Caritg fins al barri de la Salut. La bicicleta elèctrica m’hi va ajudar molt. Mentre pedalejo observo tot el que tinc al costat. Ahir vaig topar amb una inscripció en una paret que era un prec i una constatació alhora: “Deixeu de vendre droga, fills de puta. La pobresa mata”. No podia estar més ben resumit. La misèria té també el seu decorat. La Salut de Badalona em recorda Nou Barris de Barcelona, perquè alguns carrers són realment costeruts i l’ambient urbà destil·la densitat i diversitat ètnica. També pobresa. Vaig llegir, ara no recordo on, unes declaracions de l’oncòleg Aleix Pont que asseguraven que Catalunya és el segon país en investigació, per darrere dels EUA, i, en canvi, és un dels últims a incorporar les innovacions terapèutiques. Estrany, no? Si inventem, per què no apliquem el que hem inventat i augmentem el benestar? És per manca de diners o bé és perquè les polítiques públiques estan mal gestionades? Els sindicats callen, perquè s'han tornat tan rematadament conservadors que ens aboquen a l’immobilisme i a la repetició de fórmules caduques, antiquades.
4. Desídia antireformista. Com observa Roger Vinton, una societat en què les elits milionàries han preferit vendre’s l’empresa i invertir en pisos del Passeig de Gràcia per viure de rendes, diu molt de les raons de la seva decadència. En comptes de fer el salt i convertir les empreses familiars en multinacionals, les han venudes o bé les han tancades. Quan les elits deixen d’afavorir el creixement econòmic, contribueixen a empobrir la societat i afebleixen la capacitat de l’administració pública per generar protecció i redistribució social de la riquesa. La llarga dictadura franquista, que va comptar amb l’adhesió entusiasta dels burgesos catalans, va destruir l’esperit emprenedor dels capitans d’indústria d’altres temps. Un bon dia es va cremar el Liceu i els descendents de les elits que van construir-lo no van voler —perquè poder, podien— reconstruir-lo acostumats com estaven al proteccionisme franquista. Mandra burgesa. Si les elits són decadents, no sabria com qualificar l’estat de l’administració catalana. La manca d’imaginació dels directius públics és tan i tan greu, que la Generalitat cau a trossos no tan sols perquè està mal finançada, sinó perquè està molt mal gestionada. És burocràtica, paquidèrmica, poc qualificada i excessivament fragmentada (amb un disseny organitzatiu horitzontal) que impedeix la gestió de polítiques integrades. Tot això té solució, evidentment. Només caldria que algú amb una visió reformista prengués la decisió de començar a canviar les coses. No ens cal la independència per aconseguir-ho. Només es necessita coratge i idees.