Ahir, a la plaça de Colón de Madrid, els manifestants de dreta i d’extrema dreta, més els socialistes —filipistes, guerristes i, en general, tots els contraris a Sánchez—, no van acabar d’omplir. Cal alegrar-se’n, però és millor no refiar-se. L’anticatalanisme —amb ribets xenòfobs contra els catalans sense excepció, siguin o no sobiranistes— és com la cola d’impacte que enganxa al moment. L’adhesiu és el nacionalisme espanyolista, monolític, castellanitzant, intransigent i centralista. La foto de família de la capçalera de la manifestació hauria de preocupar els demòcrates. Una generació de líders espanyols, nascuts majoritàriament després de la mort del dictador, es manifesta contra la política de Pedro Sánchez en relació amb Catalunya com si no haguessin passat els anys. La vida passa, però hi ha passats que no passen. La manifestació es va celebrar a la plaça de Colón, però l’escenari hauria pogut ser la plaça d’Oriente, on es convocaven les manifestacions “patriòtiques” franquistes. No s’ha avançat gens. Al contrari. El neofranquisme va prenent cos.

A la plaça de Colón, el substrat xenòfob i antidemocràtic dels manifestants era incontestable. La persecució de persones per les seves idees polítiques també ho és. I d’això anava la convocatòria. A Espanya es persegueix per motius polítics com també es fa en altres llocs del món, fins i tot en Estats presumptament democràtics. Tant a França com al Regne Unit o a Espanya es van conculcar els drets humans, es van tancar diaris i es van il·legalitzar partits amb l’excusa de combatre el terrorisme algerià, nord-irlandès o basc. El govern turc apel·la a la mateixa excusa per perseguir els independentistes kurds, encara que siguin de la facció pacifista. “Tot és ETA”, com diu el líder extremista del PP, Pablo Casado. Els pares de la Constitució espanyola sabien perfectament què feia la policia espanyola sota el mandat de Felipe González i van mirar cap a una altra banda. Allò sí que va ser delictiu. Enacara més, van fer mans i mànigues perquè els condemnats pel cas GAL fossin alliberats de seguida. Els “demòcrates” espanyols van actuar davant el terrorisme d’Estat com els jutges reaccionaris actuen quan han de dictar sentència per un cas de violació en grup. “De vegades, el sistema és La Manada”, clamava la diputada Aurora Madaula des del faristol del Parlament el dia que una altra diputada, Jenn Díaz, feia públics els abusos que havia patit anys enrere, davant la indiferència de la majoria dels diputats —i diputades, eh?— de Cs. L’odi polític cap a l’altre —contra l’independentista, en aquest cas— preval per damunt de la mínima solidaritat humana.

L’obligació de tots els demòcrates és desemmascarar el nacionalisme espanyolista que ahir es manifestava contra els catalans independentistes i demà es manifestarà contra els immigrants

A la plaça de Colón l’espanyolisme de dreta i d’extrema dreta ha engolit el nacionalisme del PSOE. La sort que ha tingut Pedro Sánchez és que l’extremisme de Vox fa por als espanyolistes més benèvols, els que argumenten que els presos polítics catalans van cometre un delicte —i que és per això que se’ls ha de jutjar—, però que la presó preventiva és un abús. Una exageració. És rar reclamar el dret a la felicitat, cosa que és un dels grans entreteniments dels intel·lectuals autoproclamats d’esquerres, i en canvi negar a tot un poble la capacitat de regular el seu destí. És rar, però passa. Lluitar contra l’opressió és gairebé un deure moral. Ja ho deia Albert Camus: “Pot ser que el que fem no sempre ens aporti felicitat. Però el que és segur és que, si no fem res de res, no hi haurà cap mena de felicitat”. L’obligació de tots els demòcrates és desemmascarar el nacionalisme espanyolista que ahir es manifestava contra els catalans independentistes i demà es manifestarà, si cal, contra els immigrants que amb les seves cultures estrangeres dissolen els valors de la pàtria. El setembre de 2013, quan Manuel Valls era ministre de l’Interior a França, assegurava que els gitanos “han de tornar a Romania o a Bulgària” perquè “tenen maneres de viure extremament diferents de les nostres” i “no volen integrar-se en el nostre país per raons culturals”. Deu ser per això que l’ex-primer ministre socialista francès Manuel Valls, ara candidat a l’alcaldia de Barcelona, es manifesta a Madrid contra els catalans que volen deixar de ser espanyols. Es resisteixen a ser aniquilats pel supremacisme espanyolista.

A la plaça de Colón, l’extremisme va fer figa, malgrat les ressonàncies colonials de l’indret i dels 294 metres quadrats i 35 quilos de pes, en un pal de 50 metres d’alçada i unes 20 tones de pes, de la rojigualda més gran d’Espanya. Tant és que fossin 45 mil o 200 mil les persones concentrades a tocar del Retiro, el que és evident és que la dreta i l’extrema dreta —més els socialistes xenòfobs— van punxar ateses les expectatives generades. Potser va influir-hi que al pedestal que abans suportava el pes del descobridor ara hi ha —temporalment— el cap d’una nena amb els ulls tancats, Julia, una immensa escultura que, segons Jaume Plensa, l’escultor, introdueix “tendresa” i “silenci” enmig del “soroll” de l’espai públic. L’art convida a la serenor i la introspecció. El nacionalisme imperialista, a l’agressió i a la persecució. Siguin pocs o molts, “l’esperit de Colón” dels manifestants és un mal auguri per a Espanya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat