Les pitjors derrotes són les que s’infligeix un mateix. En la pràctica del tennis els errors no forçats són aquells que es cometen sense la intervenció del nostre rival, ja que els provoquem nosaltres mateixos. Per exemple, quan tenim una bola fàcil per guanyar el punt i fallem el cop estavellant la pilota a la xarxa o enviant-la fora de la pista. El que és bonic del tennis són els errors forçats per cops guanyadors que trenquen la tècnica del rival. En la política ocorre una cosa semblant. El pitjor és caure en un ratxa d'errors no forçats i anar perdent punts un rere l'altre.

L'ofensiva mediaticopolítica sobre la tramitació i posterior aprovació dels pressupostos generals de l'Estat busca provocar l'error no forçat de l'independentisme. Es tracta de doblegar-lo amb tota mena de cops fins que es compleixi el vaticini i se'ls torci el braç i enviïn la pilota fora, més enllà de la línia. Però l’error més gran que ja estan cometent els independentistes és que el PSOE i els seus aliats hagin colonitzat l'agenda catalana amb els maleïts pressupostos de l'Estat. L'agenda de l'independentisme no pot reduir-se a la mera reproducció d’un pujolisme, abans tan injuriat, tot i que al cap i a la fi va resultar ser d'una ingenuïtat exagerada. A Pujol li va valer el títol de “Espanyol de l'Any” el 1984 amb l’objectiu que s'unís a Fraga. Al país, en canvi, això mateix va conduir-lo a la ruïna.

El PSOE és el partit que més vegades ha aconseguit aixecar la camisa als nacionalistes catalans

El PSOE és el partit que més vegades ha aconseguit aixecar la camisa als nacionalistes catalans amb promeses d'amor que mai ha acomplert. L’enrenou de l'Estatut del 2006 va provocar-lo el frívol José Luis Rodríguez Zapatero, que no va tenir el coratge de defensar-lo per combatre el setge feixistitzant promogut pel PP i, també, per una bona part dels barons territorials socialistes, califes d'aquests regnes de taifes que són les comunitats autònomes i que tants beneficis els proporcionen. L'esquerra espanyola atribueix als independentistes el creixement de Vox, per bé que no és veritat, ja que l'extrema dreta no va deixar d'estar mai present en la política espanyola des de la mort del dictador. Vivia incubada dins el PP.

Que els independentistes contribuïssin al desallotjament de Mariano Rajoy i el PP del govern espanyol va ser un cop guanyador després de l'intent de destrucció de l'autogovern català amb l'aplicació del 155 i, especialment, de la victòria independentista a les eleccions del 21-D. Un bon jugador no dona respir al seu rival si té l'oportunitat d’acular-lo al fons de la pista fent-lo córrer d'un costat a altre per forçar un d’aquests errors propis del cansament. Ara el rival de l'independentisme és el PSOE —sí, ho han llegit bé— i  el seu intent d'espanyolitzar Catalunya. Els socialistes insisteixen a dir que l'important són els pressupostos d'Espanya, per damunt de la reivindicació de la democràcia, que és el que en aquests moments està realment en joc a Catalunya per l'arbitrarietat judicial, l'abús de poder i el menyspreu de la voluntat popular per part del govern espanyol. Quina diferència hi ha entre les decisions preses per Mariano Rajoy i les que suposadament ha pres Pedro Sánchez en relació amb el conflicte català? Cap ni una. La cridòria, en tot cas. Ara no és el govern espanyol el que l'alimenta, però també és cert que el PSOE no ha modificat ni una coma per tal de pal·liar l'estat de setge que va imposar el PP a Catalunya.

Sánchez es va adonar de seguida que alguns dirigents catalans estaven predisposats a abandonar el camí recorregut

El PSOE malda per assolir la domesticació dels partits independentistes. Sánchez es va adonar de seguida que alguns dirigents catalans estaven predisposats a abandonar el camí recorregut. El narcòtic és Vox i els seus efectes actuen sobre ERC i el sector pascalista del PDeCAT, que és el que continua tenint a les mans la direcció del partit. Pot ser que el verí aconsegueixi que els republicans i els nacionalistes s'oblidin del que ha passat en l'últim decenni i, especialment, durant aquest últim any per intentar reproduir avui el vell joc de la barata política basada en els favors, les promeses incomplertes i les complicitats que han corcat el règim del 78. Un règim que continua estant condicionat pels homes de la dictadura fins al punt que està perdent la partida a Catalunya. Un altre error no forçat de l'independentisme el portaria al desastre.

Oblidem-nos dels pressupostos fins que el PSOE no ofereixi proves reals que respectarà la democràcia. A més, ahir mateix Pedro Sánchez ja va demanar des de Burgos —de vegades algunes coincidències, encara que involuntàries, són una bona metàfora— que el PP i Cs l'ajudessin a aprovar els comptes. Si la dreta fos tan patriòtica com diu que és, no dubtaria a fer-ho en justa reciprocitat pel suport inestimable que el PSOE va donar al PP perquè apliqués el 155 a Catalunya sense cap remordiment.