No sé quin és l’abast real de l’ofensiva de CaixaBank i Banc Sabadell sobre el president Carles Puigdemont perquè desisteixi en el propòsit de declarar la independència un cop proclamats els resultats electorals definitius de l’1-O. El que està clar és que els grups bancaris que han viscut molt bé a redós del poder ara volen negar l’evidència i fer el que han fet tota la vida, que és manar sense passar per les urnes. CaixaBank, el Sabadell i les empreses que en depenen, que són les úniques que han acordat canviar la seu social per buscar un despatxet de 4 m2 a Alacant, a València o a Palma, volen desnaturalitzar l’1-O. Tenen el suport de La Vanguardia, que forma part del mateix conglomerat econòmic, i d’algun polític sobiranista que tendeix a confondre la moderació amb la tebior.

Negar que el ‘sí’ va guanyar l’1-O és tan absurd com no reconèixer que la brutal repressió policial perseguia alterar el resultat del referèndum

Negar que el ‘sí’ va guanyar l’1-O és tan absurd com no reconèixer que la brutal repressió policial perseguia alterar el resultat del referèndum. Va aconseguir-ho, però només en part. Si s’haguessin pogut comptar els vots de les 400 meses electorals que van ser precintades pels Mossos d’Esquadra o arrasades per les hordes salvatges de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, el resultat encara hauria estat més aclaparador i tot. Malgrat el boicot actiu del PSC, Cs i el PP —la limitada  capacitat de mobilització dels quals es va poder constatar ahir, tot i els autobusos enviats des de fora de Catalunya—, el número de votants el dia del referèndum va superar els tres milions. L’1-O, ni la policia ni les inclemències del temps van aturar la marea democràtica que tot el món, menys els espanyols, va poder veure com es resistia als colpistes que segrestaven urnes i maltractaven persones grans, joves i de mitjana edat tot cridant: “els carrers seran sempre nostres”.

Els immobilistes acostumen a menystenir la capacitat de resistència del poble. A CiU i a Artur Mas ja els va passar una cosa semblant el 2012 després del primer 11-S sobiranista. No van entendre res i es van pensar que la solució era convocar eleccions autonòmiques ràpidament per obtenir la majoria absoluta que llavors no tenien. CiU es va fotre una nata de proporcions descomunals. No va saber llegir bé el moment i des d’aleshores que rodola pel pedregar. Entre això i la incapacitat de CDC per reconèixer que no abordà correctament els casos de corrupció, incloent-hi el de la família del seu fundador, és fàcil deduir per què ara el PDeCAT és un partit sense ànima ni tremp, més enllà del valor i l’astúcia que han demostrat tenir el president Carles Puigdemont i la munió d’alcaldes que van enfrontar-se a l’Estat per assegurar que es podria votar als seus pobles i ciutats. Aquest és el més gran patrimoni dels nacionalistes i el que cal esperar és que no el malmeti la conspiració dels despatxos. Sé prou bé que uns tenen la fama i els altres carden la llana. Fonts del PDeCAT escampen, per exemple, que el vicepresident Junqueras és més pròxim a les tesis de Santi Vila que a les del president Puigdemont, qui reclama que es tinguin en compte els resultats del referèndum. No ho sé, aviat ho sabrem.

No crec que els dirigents sobiranistes hagin estat tan irresponsables d’arriscar la carrera i la cartera i que ara s’arronsin

El punt de partida del sobiranisme és ben clar. L’1-O, malgrat tot, es va votar i els ciutadans que van fer-ho són la gran riquesa del sobiranisme. La casella de sortida és aquesta i no pas cap altra, com ara tornar “a l’ordre constitucional i estatutari”, que és el que reclamen Rajoy i els articulistes dels Règim del 78. “Diálogo y convivencia” —va piular Pedro Sánchez dissabte passat després de la manifestació de les camises blanques— “La calle nos los pide”. És exactament això. L’1-O les urnes van demanar determinació als sobiranistes i que sabessin estar a l’altura de les circumstàncies. Qui no sàpiga aguantar l’estrebada que plegui. Hi ha prou gent per reemplaçar els temorencs. Ara és l’hora que els líders del sobiranisme apliquin els resultats del referèndum, perquè si no ho fan —amb la fórmula que sigui—, els que potser plegaran seran els que van ser estomacats davant dels col·legis electorals. La DI és inevitable, tot i que no convertirà Catalunya en un Estat independent de la nit al dia. No cal ser ingenus. La DI és un moviment més dels molts que caldrà fer.

No crec que els dirigents sobiranistes hagin estat tan irresponsables d’arriscar la carrera i la cartera —a més d’empènyer els ciutadans a votar en un referèndum no pactat, amb les conseqüències que això ha tingut per a tothom— i que ara s’arronsin. Seria caure en el mateix error que va cometre Artur Mas i el seu entorn el 2012. L’arrogància és paga, però la feblesa encara més. Fa més de cinc anys que Catalunya viu immersa en un procés d’autodeterminació. Cal construir un país per a tots, però sense renunciar al que la majoria, electoralment parlant, vol i reclama, fins al punt de deixar-se atonyinar de mala manera. “Live free or Die” és el lema que porten totes les matrícules de New Hampshire i que surt a la caràtula de la magnífica sèrie sobre la independència nord-americana John Adams. El que no pot ser és que als polítics sobiranistes els agradi recordar aquest lema i que després, a l’hora de la veritat, se n’oblidin. Com ja s’ha vist clarament, els unionistes només saben oposar la força i les amenaces a la resistència popular. A la rebel·lia. Aquesta ha estat sempre la força del catalanisme. Mentre els rics fugen, el poble defensa la pàtria.