El temps no respecta el que es fa sense ell. Passa amb el vi, amb la cuina i les amistats. Necessiten criança i temps de cocció. Les relacions també tenen un compte corrent emocional. Fa més de vint anys que coneixia (com odio conjugar aquest verb en passat) l’Anna Pérez Pagès. I el temps no ha respectat ni les seves 49 primaveres. Ara continuo conjugant com bonament puc, malgrat que no estigui sota les regles de l’Art of Fiction de David Lodge. Aquests dies no paro de parlar amb ella, encara que sé que és morta. Però el nostre record és ben viu i els seus éssers estimats fan que es continuï comunicant a través de les seves xarxes. Gràcies per cuidar-la fins a l’eternitat. Digue’m que no ha patit (només ella sap com) i que ha mort veient el mar, a veure si així dormo una mica millor. L’Anna ha nascut per comunicar i així ho ha fet fins a l’últim moment. Tenir consciència per escriure el text del dia que marxes definitivament no ha de ser fàcil. I menys quan l’has de llegir, com va fer l’Anna Guitart en el seu nom. Gràcies per haver-nos reomplert d’emocions i puguem continuar a crèdit parlant amb tu tot imaginant-te com et sorprens. Com ha escrit a les xarxes la nostra amiga Carme Gasull, citant Miquel Martí i Pol, “esdevindràs un gest”. Per mi, és el d’amagar-se darrere de les ulleres amb aquell somriure de mitja lluna. Em va encantar una foto vostra amb les companyes de la COM, que dèieu que vosaltres fèieu feminisme abans del #metoo. Com t’ha hagut de cabrejar això de l’Alves. Els teus consells LGTBI m’han servit més que els que et vaig donar jo sobre vi. Sabies molt bé que volies un vi de la Terra Alta, del Montsant o del teu estimat Empordà. Sempre et volia portar a la meva other side del freelanisme perquè em cabrejava que no s’aprofités tot el teu talent. M’encanta el principi del text “m’agradaria més estar escrivint un premi”. Com a nosaltres, perquè t’haurien d’haver donat uns quants guardons més en vida. I ara tothom se n’adona. Sort que has pogut degustar l’amistat més pura i harmonitzar-la amb l’art més exquisit.
La notícia m’arriba al WhatsApp “sopar friends & vins” que compartíem amb els periodistes Ana Boadas i Oriol Soler. Fa set anys que fèiem maridatges terapèutics. Quan vam anar a la Mundana, portava el Leo adormit al Maxi-Cosi, com si fos una bossa de mà. S’ha mort, merda. M’enfado molt. Perquè t’has mort de veritat, oi? “Ja quedarem quan estigui millor”, ens deies al xat. Suposo que no ens hauria pogut dir: “m’estic morint, ho he intentat tot, i estic cansada de reconnectar per tornar a desconnectar”. I aquest cop, per sempre.
L’Anna ha nascut per comunicar i així ho ha fet fins a l’últim moment
Escric aquest article a Berlín, i no he pogut anar al teu funeral amb més de 500 persones, com m’explica l’escriptora Marta Carnicero. Tinc una petita obsessió amb la Segona Guerra Mundial. Crec que no soc l'única (per totes les pel·lícules sobre el nazisme que es continuen fent). Aquesta ciutat és una lliçó d’història, encara que no hem après res, ja que tot s’està repetint en bucle a les guerres actuals. Ara només busco a la capital alemanya esglésies reformades després dels bombardejos per posar-t'hi una espelma. Sempre ens quedarà els currywurst i els rieslings del Rheingau. Encara que a tu el que t’agradava era la garnatxa blanca: autèntica, mineral, versàtil, àmplia, profunda i riallera. Gràcies al teu exemple, em vas animar a anar al psicòleg i em vas fer adonar que no era tan feliç com volia fer creure a tothom. Miro les nostres fotos de quan ens pensàvem que el pitjor que ens podia passar era quedar-nos sense pitis enmig de les vinyes. La de la rotonda de Palladio, després que havies anat a treballar a Venècia. Vas tenir els ovaris de dir-li a la cara, a tots aquells que no em valoraven a Itàlia: “no teniu ni idea de qui és la Meritxell Falgueras a Barcelona” amb el teu magnífic accent italià. Era al Vènet amb un nadó lactant i no era capaç de posar-li paraules a aquella sensació, però tu sí. Et va encantar veure com entrenava el meu nas d’or als aeroports, endevinant els perfums, i com t’obligava a posar-te totes les cremes. Érem prou amigues perquè ens expliquessis que tenies càncer, però no tant per adonar-me que realment t’estaves morint. Jo, malgrat que demostri com en soc, d’infantil, volia que fos de mentida i al final un Deus ex machina et salvés. “El procés de la malaltia deixa una mica de banda el FER, lligat al cos, i dona espai al SER, propi de l’ànima. Tota la vida he fet i ara vull ser. Vull ser-hi des de l’ànima.” No puc parar de comprovar a Twitter com t’estima la gent, les notícies que parlen de tu, els nostres últims missatges. Quan va morir la teva gossa fa tres anys, vas estar tan malament que no vas poder venir a la presentació del meu llibre. Quan t’inundava la pena, la teva intensitat t’immobilitzava.
Digueu-me que no ha patit tant, que no estava sola. Els teatres t’han aplaudit, els programes de ràdio t’han elogiat i et volen posar una butaca al teu estimat teatre, i tothom et recorda al sofà vermell. I jo, mentrestant, com que trobava a faltar la Trilogia de Nova York, llegeixo l’últim del Paul Auster, Baumgartner, escrit quan l’autor americà té càncer. “Quan em mori, vull que em posis aquesta cançó dels Beatles”, em diu la meva parella. Jo vull "Alegria" de Cirque du Soleil, perquè em recorda quan hi vaig anar amb divuit anys amb la meva àvia, encara que ara hagi tornat l’espectacle a Barcelona. Quin mal rollo pensar en el dia que et moriràs... Però és que la vida és ara. Sempre em pregunto per què la gent, quan es fa gran, està més trista, i és perquè han anat perdent les seves amigues. El meu estimat Jaume Vallcorba, editor i professor de literatura italiana, i gran expert en vins, també es va dissenyar el seu funeral. Va trucar al meu germà per encarregar-li els vins que volia degustar abans de morir. “No li digui res a la seva germana”. Potser soc jo qui no permeto als meus amics que em diguin que han de marxar, i els continuo posant copes per riure i no plorar.
Al vi li costa el doble fer-se malbé del que li ha costat fer-se. És a dir, un vi de criança “aguanta” més que un reserva! Detesto quan algú diu que aquest està viu després de x anys! Sobreviure no és viure, només és existir. Per què vols envellir tant el vi? Perquè se’l beguin els teus nets? En un moment en què tinc més taques facials que grans, em ve al cap el llegat de la Peigis (sobrenom de l’Anna Pérez Pagès). Que no ens parlem malament (ni als altres ni a un mateix), que els complexos físics ens importin un rave. A ella li hauria encantat aixecar-se d’aquest malson amb una cara plena d’arrugues, veure créixer a les nostres criatures i travessar el carrer perquè un d’aquests rajos de sol l’il·luminés la cara, el dia i la vida.