Em preocupa i molt la deriva que la nostra societat ha emprès contra les matemàtiques clàssiques; és a dir, em té ben astorada la lleugeresa amb què sumem, o senzillament comptem, en l’actualitat. Certament és d’avançats parlar de números borrosos —al departament en què jo treballo a la Universitat de Girona hi ha matemàtics que ho fan—, però l’aplicació en política que dos més dos no necessàriament fan quatre demana obrir tota una altra línia d’investigació i anàlisi.

No sé pas d’on surt aquesta idea que el nou Govern és el Govern del 80%, no ja perquè no sé pas com es constata aquesta xifra, sinó perquè evidentment els números no quadren per enlloc; i tot això sense necessitat de fer càlculs complicats, únicament com a resultat d’una suma ben bàsica de les que s’aprenien, en la meva època, a primer.

No és ni de bon tros aquest el primer exemple o el més escandalós, però sí un bon exemple, de com no fa cap mena de vergonya inventar-se les majories a ús i conveniència pròpia. La xifra grinyola, però fa constatar encara més com de llunyà de la realitat és el relat resultat de les construccions polítiques i els perills que això afegeix als fets que han d'esdevenir i les decisions que s’han de prendre.

Que els partits i també els governs no necessiten complir la seva paraula és ja vell, però és imperdonable que com a ciutadans i ciutadanes d’una societat democràtica ho normalitzem i ens acostumem al fet que aquesta sigui la norma

En política sempre he sentit dir que cal un govern fort i això té significats diversos; de vegades i, des de l’òptica dels que en són protagonistes, només cal que sigui prou fort per resistir fins al final de la legislatura. Des de la meva perspectiva, a un govern el fa fort o feble, davant la ciutadania, la seva legitimitat. Legitimitat avalada per unes eleccions democràtiques, evidentment, però també per posar el rumb i focalitzar-se en l’assoliment dels objectius polítics explicitats en el programa que se sotmet al vot de l’electorat.

Certament de vegades els objectius és fan esmunyedissos, però el que no es justifica de cap de les maneres és canviar-los o pervertir-los. Mai m’hauria pensat que jo recuperaria un eslògan com aquest, “fets i no paraules” —i encara menys de manera reiterada—; però davant els esdeveniments que se succeeixen és més necessari que mai tornar a les coses més bàsiques, més senzilles, tal com deia respecte de les matemàtiques en començar aquest article.

Que els partits i també els governs no necessiten complir la seva paraula —és a dir el seu programa o les promeses electorals o els objectius establerts en el discurs d’inici d’un mandat de govern—, és ja vell, per molt que cada vegada sigui més evident; però el que és imperdonable és que com a ciutadans i ciutadanes d’una societat democràtica ho normalitzem i ens acostumem al fet que aquesta sigui la norma. Fins a arribar al punt —independentment de qui s’hagi votat—, de blasmar aquelles forces polítiques —o les i els polítics en concret—, que mantenen la coherència malgrat que això signifiqui deixar el càrrec.