El Dacia Sandero ha aconseguit consolidar-se com un dels models més venuts al mercat europeu gràcies a una fórmula difícil d'igualar: una proposta pràctica, senzilla i amb un preu d'accés molt competitiu. En aquest context, resulta lògic que certs elements no siguin al nivell de vehicles amb un posicionament més elevat. Els aspectes que alguns consideren defectes no fan més que reflectir la naturalesa del model i el seu enfocament low cost, que prioritza la funcionalitat davant el refinament.

Un dels elements més comentats és l'acabat interior. L'ús de plàstics durs i solucions de disseny senzilles respon a la necessitat de contenir costos i oferir un producte accessible. Encara que el nivell de presentació és bàsic, compleix la seva comesa amb eficàcia. No és cap secret que Dacia aposta per la resistència i la simplicitat, una cosa que també es tradueix en menors complicacions durant l'ús quotidià o el manteniment.

 

Un altre aspecte millorable és el comportament dinàmic del conjunt, sobretot pel que fa al confort de marxa en determinades situacions. El tarat tou de la suspensió afavoreix la comoditat en ciutat i sobre ferms irregulars, encara que pot mostrar certes limitacions a ritmes més elevats. Aquest compromís és coherent amb l'enfocament general del Sandero, que ha estat dissenyat per oferir mobilitat pràctica en entorns reals, no per destacar en prestacions esportives o exigències d'alta velocitat.

Es pot destacar que també es perceben certs sorolls paràsits amb el pas del temps, com cruixits o vibracions puntuals a l'habitacle. Aquests petits detalls són habituals en vehicles d'aquesta categoria i no afecten el funcionament mecànic. Es tracta de toleràncies normals en un cotxe l'objectiu del qual és oferir mobilitat accessible, i no un nivell d'aïllament acústic de models de gamma superior.

Una proposta honesta dins del seu posicionament

Quant a la mecànica, el Sandero ofereix motoritzacions modernes i eficients, especialment en les seves versions de gasolina i GLP. Si bé la resposta pot resultar justa en certes situacions, el seu comportament és coherent amb la potència disponible i el tipus d'ús per al qual ha estat concebut. El canvi manual, per exemple, pot resultar una mica imprecisa en alguns recorreguts, però compleix solvència en la majoria de condicions. De nou, estem davant de solucions tècniques ajustades al cost final del vehicle.

 

D'altra banda, alguns usuaris han assenyalat petites incidències en l'electrònica embarcada, com errors puntuals en sensors o el sistema multimèdia. Aquests detalls, sense ser greus ni habituals, reflecteixen el nivell tecnològic amb què Dacia ha dotat el seu model més popular, sempre sota una lògica de senzillesa i fiabilitat operativa. Crida especialment l'atenció que, malgrat aquestes particularitats, el Sandero manté un nivell de satisfacció alt entre els qui busquen un vehicle funcional i sense complicacions.

El que queda clar és que els quatre punts assenyalats –acabats senzills, comportament dinàmic bàsic, sorolls puntuals i una electrònica modesta– no són defectes inesperats, sinó el resultat natural d'una filosofia de producte clara. El Sandero no pretén competir en luxe ni en sofisticació, sinó oferir un cotxe honest, econòmic i pràctic. I en això, compleix el seu paper amb notable coherència i consistència.