Liz Truss, la nova primera ministra britànica, ha retallat de patac 50.000 milions d’euros en impostos. És més que el total del pressupost de la Generalitat del 2021, que puja a 38.200 milions. Una bomba. L’ABC ho esventa a tota portada perquè rebaixes fiscals és la política que aplica el Partit Popular a Madrid, Andalusia i, des d’aquest divendres, a Galícia, i la que promet aplicar a Espanya (per la rebaixa gallega titula La Vanguardia, sempre aversa al risc). Això de l’ABC és un nou exemple d’embolica que fa fort i un plantejament infantil, perquè poc té a veure eliminar o rebaixar l’Impost del Patrimoni i el que pretén el govern conservador de Truss, un experiment colossal amb 67 milions de britànics com a cobais. El País també ho té en portada, però de cua de la notícia hi posa una mica més de context: la lliura s’ensorra fins a 1,1 dòlars per unitat, el seu nivell més baix des del 1985. Cap diari explica, però, que el Partit Conservador s’hi juga les garrofes perquè, només en aquesta mateixa legislatura, ha adoptat polítiques fiscals i de despesa contradictòries: Boris Johnson volia apujar els impostos per gastar més, tot el contrari que Truss. Els votants conservadors deuen estar fets un embolic. En què quedem? Van votar Johnson o Truss, Keynes o Laffer?
Parlem d’aquest últim nom. Tant Truss com Kwasi Kwarteng, el seu ministre d’Hisenda, són seguidors d’Arthur Laffer i d’Alan Reynolds, Martin Feldstein, Robert Mundell i companyia, els teòrics de l’anomenada Economia de l’Oferta (supply-side economics) que van seguir Ronald Reagan i Margaret Thatcher als anys 80 del segle XX. Per fer-te-la curta, aquests senyors afirmen que, a l’hora d’estimular el creixement econòmic, l’Estat ha d’alliberar els agents de l’oferta —empreses, estalviadors, inversors…— abaixant impostos, motivant l'estalvi i les inversions, i liberalitzant el mercat laboral. Els seus rivals keynesians, en canvi, argumenten que l'Estat ha d’intervenir en suport de la demanda —tu i jo— per garantir l’ocupació i el progrés de l’economia. En termes pràctics, l’Economia de l’Oferta afavoreix la disminució d’impostos perquè, diuen, fa créixer els ingressos fiscals en alliberar diners a les mans dels que subministren béns i serveis al mercat i paguen els salaris.
Segons els supply-siders, un alt nivell fiscal desincentiva la producció i el treball —la gent detesta treballar per l’Estat—, mentre que una rebaixa fiscal incentiva les persones a pencar i produir més i a les empreses a invertir —a treballar per ells—, cosa que resulta en un augment d’ingressos tant del capital com del treball i, per tant, l’Estat recapta més. Els crítics argumenten que no hi ha ha cap evidència empírica en suport d’aquestes tesis, cosa que és certa. (Al marge, una nota pedant: a Robert Mundell, Nobel d’Economia 2011, se’l considera el pare de l’euro perquè va demostrar com podia funcionar una unió monetària. Deixem-ho aquí, per no afeixugar el Quioscos & Pantalles i per destacar la gràcia que Truss tingui per mestre a Mundell malgrat ser contrària a l’euro).
És irrellevant si t’agrada o no la teoria darrere de les decisions de Liz Truss. Tant se val. Si li funciona i se’n surt, va bé. Repetirà la gesta de Thatcher i potser guanya quatre eleccions seguides com la Dama de Ferro. Però ai si no funciona… Si no funciona, Truss i la seva gent serán pell a les urnes i la desfeta del Partit Conservador serà històrica, com ho va ser el 1987 a mans de Tony Blair, que va situar al Partit Laborista al govern fins al 2010. Tota Europa s’ho mira.
