La guerra del Donbass entra en una nova fase d’escalada bèl·lica. El conflicte que porta en actiu des d’abril de 2014 enfronta els rebels prorussos de Donetsk i Luhanks i les tropes governamentals d’Ucraïna. Aquest cop, però, els actors bel·ligerants no es limiten bàsicament entre el govern del Kremlin -principal aliat dels milicians prorussos- i el govern Kíev que presideix Volodímir Zelenski. Ara entra en joc, de forma més activa i participativa, l’OTAN.
La causa? La mort de diversos soldats ucraïnesos a mans dels rebels i el desplegament a la frontera est d’Ucraïna de més de 20.000 tropes russes, moltes més de les habituals. Aquesta situació de major tensió entre ambdós estats ha provocat un efecte dominó que, si la tensió segueix en augment i el gegant rus segueix amenaçant la sobirania d’Uranina, pot fer caure als braços de l’OTAN l’exrepública soviètica i, per tant, pot suposar l’entrada d’un nou membre d’extrema importància estratègica dins l’aliança defensiva occidental.
Precisament davant aquest context es pot generar una situació encara més perillosa pels interessos de la pacificació de la regió. Rússia, el principal estat que havia articulat la Unió Soviètica fins al 1991, va assegurar-se una buffer zone amb la creació de nous estats com Ucraïna i Bielorússia després de la caiguda del gegant comunista. És a dir, es va assegurar un coixí defensiu que separa el bloc Occidental i el seu territori sobirà. En bona part, aquesta política és resultat de la traumàtica experiència soferta l’estiu de 1941 amb la invasió sorpresa del Tercer Reich i que va iniciar la Gran Guerra Patriòtica (1941-1945).
Font: Geopolitical Futures
Focalitzant-nos de nou als esdeveniments més recents, el 2014 el govern prorús de Víktor Yanukóvich va caure en favor d’un nou govern de caràcter europeista després d’una dura revolta europeista coneguda com l’Euromaidan. Aquest gir d’Ucraïna cap a la Unió Europea en detriment de Rússia com a principal aliat va ser vist com una seriosa amenaça per Putin, qui davant la seqüència d’esdeveniments va decidir annexionar-se Crimea aprofitant la passivitat de les potències occidentals.
Si l’Euromaidan havia provocat l’acostament d’Ucraïna a Europa, les regions orientals d’aquest Estat, que estan poblades majoritàriament per rusoparlants, van decidir declarar la seva independència. Com a resultat, van formar-se les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhanks, les quals van rebre suport logístic i militar del seu veí rus. D’ençà de l’inici d’aquesta revolta els combats s’han anat succeint esporàdicament malgrat que hi ha hagut treves que, malauradament, no s’han respectat del tot per les dues parts i han causat més de 14.000 morts.
Què hi ha darrere d’aquests nous moviments?
I qui hi surt guanyant? Rússia té eleccions a la Duma (Parlament) a finals d’any. En els últims mesos, la popularitat de Putin ha baixat força, fet que l’obliga a buscar al·licients com la guerra o els conflictes internacionals per a mobilitzar el seu electorat. A més, gràcies a l’excusa de l’enemic exterior, Putin pot reprimir més fàcilment la dissidència interna i justificar els greus problemes socioeconòmics que sofreix el seu Estat.
Al mateix temps, conflictes com aquests demostren al món la ineficàcia europea d’actuar en solitari i evidencien la seva fràgil debilitat, tan internacionalment com dins de les seves mateixes fronteres. Per contra, l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca suposa el retorn a la política internacional dels EUA i el reforç de l’OTAN per a fer front possibles agressions.
Potser, aquesta posada en escena de l’exèrcit rus a l’est d’Ucraïna simplement és un joc de Putin per mesurar la resposta dels EUA i l’OTAN i com poden encarar, davant situacions de tensions màximes, la resposta a les seves provocacions. Només el temps dirà si aquesta serà la causa d’una futura gran guerra a l’Europa Oriental o bé si quedarà com un mer acte de distracció i joc geopolític, com habitualment passa.
Imatge principal: Tanc al conflicte de Donbass. Foto: EFE