"En aquesta lluita no hi ha ni vencedors ni vençuts". Timochenko dixit. "Per a les FARC i el nostre poble la satisfacció més gran serà sempre haver guanyat la pau". Timochenko, nom que giraria la mirada cap a un país soviètic, és colombià i es diu Rodrigo Londoño Echeverri. Al seu DNI fàcilment hi podria posar "líder de les FARC". I espantaria. És l'home fort del grup guerriller més vell del continent sud-americà, que el proper mes d'octubre firmarà la pau amb el govern de Colòmbia, en una decisió que serà ratificada pel poble colombià en un plebiscit previst per al 2 d'octubre.

Colòmbia està convidada a votar la pau o donar un "sí" a continuar matant-se amb les FARC. És l'exorcisme colombià.

Colòmbia és un país que té una orografia tan especial que podria definir perfectament els colombians. En aquesta terra de realisme màgic el mateix dia pot un ciutadà de Barranquilla, Cartagena o Santa Marta patir una forta onada de calor, mentre a Bogotà plou i fa fred, i a Medellín es gaudeix d'un clima primaveral.

Un país sense dictadura

Colòmbia és un país tan ric en la seva naturalesa com en les contradiccions. Colòmbia és un país que viu en una democràcia oficial, que enorgulleix els seus ciutadans perquè és dels pocs països llatins que no ha viscut una dictadura.

Colòmbia, tanmateix, és un país que ha conviscut amb moltes xacres. Delinqüència comuna, producte de la misèria i de l'enorme diferència d'estrats, afegida a problemes educatius.

Corrupció política, alimentada pels molts anys de bipartidisme (liberals i conservadors) liderats per grans oligarques i cognoms importants.

Narcotràfic, que va fer viure l'època de violència més cruel, quan la vida no importava un rave i com va deixar escrit el cantant Juanes "la vida era un ratico".

La guerrilla més antiga de Sud-amèrica

I la guerrilla, la més vella de tot Sud-amèrica. Nascuda amb idees polítiques per lluitar contra el politiqueig i enarborant la bandera dels drets humans. I que a poc a poc va créixer perdent els seus grans pensadors, aniquilats per forces del Govern o per moviments paramilitars, per convertir-se en un grup més violent. El resultat ha reflectit una guerra incruenta al llarg de més de 50 anys.

País ferventment catòlic, on la gent et dóna benediccions constantment, on donen gràcies a Déu per gairebé tot, Colòmbia viu els seus moments més tranquils, on els narcos semblen exportats a Mèxic, els segrestos semblen ja no interessar com abans i els inversors estrangers estan aterrant com si això fos el nou Dorado.

Aquest país, on va néixer el creador del realisme màgic, Gabriel García Márquez, aquest país amb gent d'una calor humana que t'omple de vida, com si fos il·luminat per aquest Déu que tant esmenten, s'ha plantejat una qüestió tan vital que fins i tot de vegades sembla l'obvietat més gran del món: votarà el proper 2 d'octubre un acord de pau amb la guerrilla de les FARC, la més poderosa del continent.

Votar per la pau

Votar per la pau és el més semblant a posar a escollir un ciutadà si vol la llibertat. Qui no vol la pau? O qui vol seguir 50 anys més en guerra, matant soldats, pagesos, guerrillers i un munt d'innocents? Qui vol que el seu país es vegi a l'exterior com un país en el qual se segresta la gent o s'assassina de manera vil? Quantes empreses mundials estan disposades a invertir en aquest país amb aquest currículum? Qui pot oposar-se a la construcció d'un nou país? Qui votarà "no" a escriure una història nova al seu país?

Però Colòmbia és un país tan contradictori que malgrat la forta campanya que ha fet el Govern de Juan Manuel Santos pel #SiALaPaz hi existeixen moltíssims partidaris del "no", entre ells expresidents com Andrés Pastrana, que ja va intentar un procés similar el 1999, que va passar a conèixer-se mundialment com "la cadira buida" perquè Manuel Marulanda, àlies Tirofijo, líder del moviment guerriller llavors, no es va presentar a la firma a San Vicente del Caguán, on s'havia muntat un escenari mediàtic per a l'ocasió amb convidats de pes.

I també compta amb el "no" de l'expresident Álvaro Uribe Vélez, l'home que va aprofitar el "no" de Tirofijo per combatre de forma malvada la guerrilla. I la matança va ser terrible. Uribe, antecessor de Santos, considerar que el seu "fill" és un traïdor. Ell vol l'extermini de la guerrilla. Santos vol la pau.