Verdun és un municipi francès on el 1916 hi va haver una gran escabetxina —gairebé vuit-cents mil morts, entre francesos i alemanys. El verdum també és un ocellet groc verdenc de la família del pinsà. Verdun o Verdum és un petit barri de Barcelona amb forma de triangle que limita amb Roquetes, la Guineueta i la Prosperitat. L’any 2000, en Dani, cuiner de formació, després d’anys de rondar, decideix tornar al redol i muntar un restaurant al local de la seva família. Serà fonamental la mà de la seva dona, la Mireia, que comandant els fogons engaliparà la parròquia des del primer dia.
«Nosaltres volíem que al barri hi hagués un menú del migdia que fugís de l’amanida verda i el bistec amb patates com a única i trista proposta», expliquen. De seguida van posar la imaginació i les ganes al servei dels clients per oferir-los plats tan suculents com l’amanida de taronja amb bacallà, el verat escabetxat o els peus de porc amb llagostins. «La cuina catalana és molt rica i variada, el tomb de l’any dels productes de temporada et permet canviar gairebé cada dia el menú». Ara el tenen a 14,5€ i als migdies La Forquilla és un formiguer de parelles i grupets que saben molt bé què s’hi cou.
Fa cinc anys la Mireia i en Dani van decidir que tocava un canvi, així que van reformar el local i van començar a obrir a les nits amb una carta de platillos més atrevits que els permetés experimentar i acostar al barri tot el que els agrada i van descobrint. La parella són del morro fi —un dels seus restaurants preferits és el mític Bardeni— i els agrada estar al dia i aprendre de les diferents tradicions culinàries que van fent racó a Barcelona i topants.
D’aquesta manera, han bastit una carta de nit amb adaptacions casolanes de plats com el ssam coreà (una fulla d’enciam normalment “farcida” amb carn però que la Mireia versiona amb bacallà fregit, gelea de poma i maionesa de chipotle, un mos senzill i bo que es menja amb les mans, 10€) o un taco de panxeta teriyaki molt sucós i tendre (12€). Aquest Nadal la seva focaccia de tàrtar d’escamarlans amb el bisque dels seus caps va guanyar el premi del concurs d’aperitius de Nou Barris. També l’encerten amb la baklava, un dolç deliciós de festucs de tradició otomana.
Quan convides a algú a sopar a casa teva el que no has de fer és precisament que se senti com a casa seva, sinó aprofitar per expandir els seus horitzons gustatius, proposar-los coses noves, trencar prejudicis i ampliar el camp de batalla
Al costat de la meva taula hi ha una dona que menja un dels segons del menú d’avui, un vindaloo, el popular curri indi de Goa, que fa molt bona pinta. No triga a fer una ganyota i dir-li al seu acompanyant: «Creo que te lo tendrás que acabar tu, porque a mi no me gusta el picante». Dubto que piqués gaire i em fa pensar en la Fisher.
La genial M.F.K. Fisher, per fi traduïda al català (gràcies Alba Dedeu, gràcies L’Altra Editorial!), ens diu a El meu jo gastronòmic que quan convides a algú a sopar a casa teva el que no has de fer és precisament que se senti com a casa seva, que has d’aprofitar per expandir els seus horitzons gustatius, proposar-los coses noves, trencar prejudicis i ampliar el camp de batalla. Això és el que fan cada dia des de fa vint-i-tres anys la Mireia i el Dani amb La Forquilla, la seva escola de barri.