M’encanta anar a un restaurant amb nens. Gastronòmicament, l’experiència és paorosa. Antropològicament, però, s’assembla força a anar a la grada d’animació d’un estadi: un context on el xivarri i fer-la grossa està socialment acceptat. M’agrada anar a un restaurant amb nens perquè m’agraden els nens, i els nens m’agraden perquè tenen la capacitat que tothom al seu voltant faci veure que no interrompen una pau necessària per a la vida civilitzada. Els adults no la tenen aquesta capacitat; quan se n’obliden, però, el temps s’atura. La Sally Albright va oblidar-se’n, d’això, tot sopant amb en Harry Burns a la pel·lícula Quan en Harry va trobar la Sally (Rob Reiner, 1989).
L’escena més famosa del film és també l’escena més famosa —molt probablement, a contracor— de la carrera de Meg Ryan: durant una de les primeres cites entre el seu personatge i el de Billy Crystal, i entre mos i mos d’entrepà de pastrami al Katz Deli, un restaurant centenari del Lower East Side de Nova York, Ryan li demostra al seu company de taula com és de fàcil per a una dona fingir un orgasme; un dels sorollosos. Els comensals es giren. Les boques que fins fa un moment endrapaven resten obertes. La pau es trenca. El temps s’atura. “Aquí és on el Harry va trobar la Sally”, podreu llegir en un cartell, si mai hi visiteu el local, “tant de bo us ho passeu tan bé com s’ho va passar ella!”.
Voler convidar a sopar Meg Ryan i haver crescut mirant rom-coms dels noranta, suposo, van de bracet. Ryan no només ens va fer sospirar a tu, a mi, i a Billy Crystal: el Tom Hanks d’Alguna cosa per recordar també va caure-hi rendit. Sobre paper, Alguna cosa per recordar ens explica la història d’un arquitecte vidu a qui el seu fill converteix en un fenomen mediàtic i, de retruc, en l’home més desitjat per les dones americanes a la cerca de parella. En el meu imaginari, la pel·lícula en realitat tracta d’un pobre paio que necessita que algú altre cuini per a ell i per al seu fill. La segona escena de la pel·lícula —la primera és l’enterrament—, ens trasllada a la cuina de Hanks, on tot d’amics, coneguts i saludats li diuen els tàpers que, per sortir del pas, podrà trobar nevera endins.
A l'equador del metratge, quan el seu fill li pregunta per què la nova amant del pare arriba de mercat tan carregada de bosses, Hanks li contesta “Ens vol fer el sopar, mentalitza’t”.
La importància i el pes dels restaurants i les viandes a Quan en Harry va trobar la Sally i Alguna cosa per recordar tenen la seva explicació en els títols de crèdit: ambdues pel·lícules estan escrites —i la segona d’elles, també, dirigida— per Nora Ephron. Ephron, a banda de fer carrera al món del cine, també va signar articles i novel·les tan inoblidables com les seves pel·lícules. “La mare era bona cuinera”, diu la protagonista de Heartburn (Nora Ephron, 1983), “però també creia que si treballaves de valent i prosperaves, algú altre cuinaria per a tu”. La novel·la, protagonitzada per una escriptora de llibres de receptes embarassada i en ple daltabaix sentimental, va servir a Ephron per exorcitzar els dimonis del seu (segon) matrimoni amb Carl Bernstein.
En el meu imaginari, Alguna cosa per recordar en realitat tracta d’un pobre paio que necessita que algú altre cuini per a ell i per al seu fill
Heartburn, que Anagrama va traduir amb el títol Se acabó el pastel, és la narració en primera persona d’una desfeta matrimonial i, alhora, un receptari d’allò més útil. Rachel Samsat, protagonista de la novel·la, integra de forma orgànica, dins el seu plany tragicòmic, fins a setze receptes completes, del pastís de préssec a la pasta alla cecca. Tècnica a banda, Samsat, Ephron, comparteixen amb el lectorat reflexions que neixen a l'estómac i s’estaquen al cor. “Quan m’enamoro d’algú, començo per les patates”, diu Samsat, en uns paràgrafs dedicats als tubercles fregits. “Cuinar-les requereix temps, i el temps, qualsevol arreplegat pot dir-t’ho, és el secret de qualsevol relació amorosa”.
Els paral·lels entre Samsat i Ephron, però, no són només afectius. Personatge i autora tenien fal·lera per la cuinera mediàtica Julia Child, de la qual Ephron n’acabaria escrivint i dirigint, fins i tot, una mena de biopic: Julie & Julia. El que fou productor d’aquell projecte, Scott Rudin, va confirmar en una entrevista el que no era més que una llegenda: que, pel Hollywood de la passada dècada, hi havia un llibre de receptes autopublicat i maquetat en llibreta d’espirals, titulat Nora’s Cookbook, que corria de mà en mà. Era, és clar, el receptari personal d’Ephron, amb els seus secrets per fer una suculenta amanida de pollastre o un rostit de bandera. “En tinc un exemplar”, va confessar Rudin, “i l’utilitzo força sovint”.
Hi pensava, en tot això, llegint Monogàmia en sèrie: Unes memòries, un dels articles recollits al volum Tinc un coll que fa pena, la segona referència de Nora Ephron traduïda per Carlota Gurt que posa en circulació L’Altra Editorial. A la peça, la que va ser articulista estrella del New York Times fa balanç dels llibres amb els quals es va constituir en cuinera autodidacta: The Gourmet Cookbook, The Flavour of France, The New York Times Cookbook o Michael Field’s Cooking School o Mastering the Art of French Cooking, aquest de la seva admirada Child. L’article també reivindica amfitrions anònims com Lee Bailey, de qui va incloure receptes a Heartburn i el primer sopar a casa del que va ser un llamp al cap:
Què més li pots demanar, a un àpat? Compartir-lo amb Meg Ryan, suposo. Brindar a la memòria de Nora Ephron, suposo. Menjar eternament.
"Tot aquell vespre va ser humiliant, va ser una revelació, d'alguna manera un blasme de totes i cadascuna de les coses que al llarg del temps jo havia comprat i de tots els sopars que jo havia servit", escriu Ephron. "Em vaig divorciar a l'acte, vaig regalar tots els mobles al meu exmarit i em vaig posar a estudiar el Lee Bailey". La pau trencada, el temps aturat, xivarri d'advocats i notaris. Què més li pots demanar, a un àpat? Compartir-lo amb Meg Ryan, suposo. Fer dringar copes a la memòria de Nora Ephron, suposo. Reservar taula per a quatre. Dos adults, dos infants. "Menjar eternament", que deia Ephron. I fer-la grossa.