Jorge, pedagog: "Els pares i professors confonen els nens amb dificultats amb els ganduls"

El pedagog Jorge ha assenyalat una realitat preocupant: molts infants amb dificultats d'aprenentatge o necessitats educatives especials són etiquetats erròniament com a “ganduls”, tant per alguns professors com per familiars. Aquesta confusió no només estigmatitza els infants, sinó que també pot impedir que rebin l'ajuda adequada. Tot i que no tinc accés al vídeo enllaçat, el missatge que transmet Jorge encaixa amb una crítica fonamentada en la pedagogia contemporània: dificultat no és el mateix que falta de voluntat, i entendre aquesta diferència és clau per millorar l'educació i el desenvolupament infantil.

Detectar i comprendre mancances reals

Per a un docent o un professional de l'educació, una part essencial de la seva tasca és escoltar activament i detectar signes de dificultats reals en l'aprenentatge o el comportament dels alumnes. Això implica observar com el nen interactua a classe, com respon davant tasques de diferents tipus, com gestiona la frustració i si els seus problemes són consistents al llarg del temps i en diferents contextos.

Un nen amb dificultats podria:

• Tenir problemes de lectura, escriptura o càlcul malgrat que ho intenta.

• Mostrar-se ansiós, distret o frustrat davant de tasques acadèmiques.

• Tenir dificultats per organitzar les seves idees o seguir instruccions complexes.

• Mostrar comportaments que semblen desinterès quan, en realitat, reflecteixen esgotament cognitiu o manca d'estratègies d'aprenentatge.

Escoltar i observar permet identificar senyals que no encaixen amb la simple idea de “no voler treballar”. Per exemple, un nen amb dislèxia pot llegir molt més lentament que els seus companys, però això no indica mandra, sinó una dificultat neurològica real que requereix suport pedagògic especialitzat.

Per què es confon dificultat amb mandra?

La confusió entre dificultat i mandra neix de diverses fonts:

1. Expectatives rígides: moltes aules estan dissenyades per funcionar de manera uniforme, amb ritmes i mètodes homogenis. Quan un alumne no encaixa en aquest motlle, es tendeix a pensar que “no s’esforça”.

2. Manca de formació específica: molts professors no reben prou formació per reconèixer trastorns de l’aprenentatge (com dislèxia, TDAH, trastorns del processament auditiu) o per diferenciar entre un problema acadèmic real i manca de motivació.

3. Interpretacions superficials del comportament: braços encreuats, mirar al buit, parlar a classe o no entregar tasques a temps es poden interpretar com a manca d’interès quan, en realitat, poden ser manifestacions d’ansietat, inseguretat o sobrecàrrega cognitiva.

Segons Jorge, aquesta confusió perjudica els infants perquè no s'aborden les causes profundes de les seves dificultats. Etiquetar un nen com a gandul pot generar rebuig, baixa autoestima i una relació negativa amb l'aprenentatge que persisteix durant anys.

Diferències clares entre dificultat i mandra

• Dificultat real: el nen intenta, però no aconsegueix resultats a causa de barreres cognitives, emocionals o d'aprenentatge. Sol mostrar frustració, esforç visible i ansietat davant tasques difícils.

• Bauderia (manca d'esforç): el nen eludeix les tasques per falta d'interès o motivació, però no presenta els signes de bloqueig cognitiu o ansietat que acompanyen dificultats reals.

Els experts, i pedagogs com en Jorge, insisteixen que la primera resposta davant un comportament disruptiu o baix rendiment no hauria de ser “no vol treballar”, sinó que està impedint que aquest nen pugui fer-ho? Un diagnòstic primerenc i una intervenció adequada poden canviar radicalment la trajectòria educativa de l'alumne, mentre que una mala etiqueta pot estigmatitzar i frenar el seu desenvolupament.

En conclusió, la tasca del professorat va més enllà d'avaluar resultats: requereix escoltar, observar i comprendre per distingir entre veritable desinterès i dificultats que necessiten acompanyament, suport pedagògic i empatia.