La manera d'escalfar les llars a Espanya ha deixat de ser una qüestió purament tècnica per a convertir-se en una decisió financera de primer ordre. L'aerotèrmia s'ha consolidat com la gran protagonista d'aquesta transició, no només per la seva eficiència energètica, sinó perquè Hisenda ha fomentat la seva implantació amb un paquet de deduccions que, en la pràctica, poden sufragar una part substancial de la instal·lació.
Tanmateix, l'accés a aquests beneficis no és automàtic i depèn d'un rigor burocràtic que molts propietaris passen per alt, posant en risc una rendibilitat que, sobre el paper, és imbatible i summament beneficiosa.
El laberint de les deduccions i el rigor dels certificats
Instal·lar un sistema d'aerotèrmia suposa una inversió inicial que sol rondar els 12.000 euros en un habitatge mitjà. És una xifra que espanta d'entrada, però l'escenari canvia radicalment en passar pel filtre de l'IRPF. Actualment, és possible recuperar fins a 3.000 euros directes en la declaració de la renda si l'obra aconsegueix reduir el consum d'energia primària no renovable en almenys un 30%. Aquest estalvi fiscal, sumat a la dràstica reducció en les factures mensuals de gas i llum, situa el període d'amortització de la inversió al voltant dels sis anys, una finestra de temps molt atractiva per a qualsevol propietari.
Però el veritable escull perquè l'Agència Tributària validi aquestes deduccions resideix en la cronologia dels documents. No n'hi ha prou de presentar la factura de l'instal·lador o el justificant de pagament. El sistema exigeix obligatòriament un Certificat d'Eficiència Energètica emès just abans de començar l'obra i un altre expedit després de finalitzar-la, amb un marge màxim de dos anys entre ambdós. Sense aquest abans i després documentat que acrediti la millora real de l'immoble, Hisenda tomba qualsevol sol·licitud de manera automàtica, deixant el contribuent sense el benefici fiscal malgrat haver millorat tecnològicament el seu habitatge.
Aquesta rendibilitat és per a totes les llars
Per a aquells que resideixen en edificis antics o habitatges sense terra radiant, la decisió de fer el salt a l'aerotèrmia requereix una anàlisi extra de viabilitat. Tot i que el sistema és extremadament eficient, el seu rendiment òptim s'assoleix quan treballa a baixa temperatura.
En cases amb radiadors convencionals o amb un aïllament deficient, la màquina ha de fer un esforç més gran, cosa que pot disparar el consum elèctric i minvar aquest estalvi promès que se sol esperar en instal·lar-lo. Així doncs, la clau de l'èxit no rau només en la qualitat de la unitat exterior, sinó en entendre que l'eficiència neix d'una llar que no fuig la calor que tant d'esforç costa generar.