Està clar que a Espanya un futbolista no pot comportar-se com un seguidor més. Això està mal vist. És tot un exercici d'hipocresia que condueix a pensar que qualsevol declaració altisonant resulta aplaudida pels micròfons de programes escombraries i fins i tot per diaris que van de seriosos per la vida per després ser vilipendiada. A Gerard Piqué, del Barça, els seguidors del Reial Madrid no li han perdonat les reiterades declaracions i les bromes en contra del club blanc. Però el pitjor: hi ha periodistes –òbviament que neden en el cada vegada més extens mar de la mediocritat d'aquesta professió- que semblen els encarregats de cobrar aquests exabruptes.

Piqué acaba d'anunciar la renúncia a continuar jugant amb la selecció espanyola després del Mundial de Rússia, el 2018. La declaració ha coincidit amb un nou atac al central català inventat a través d'aquestes veus periodístiques carregades de verí, que busquen likes en els seus programes i a les xarxes sense importar el com ni el cost.

Excuses del diari As

En tot cas, un jugador no pot tallar les mànigues d'una samarreta, sigui la que sigui i com sigui. Piqué al·lega que en l'últim Albània-Espanya va tallar les mànigues perquè se sentia més còmode. Però l'atac cibernètic es va forjar en la teoria que havia tallat la part en la qual es reflectien els colors de la bandera espanyola. Tota una mentida que Piqué va demostrar ensenyant la samarreta tallada i l'oficial, que ha obligat la Federació a emetre un comunicat donant suport al jugador, i que ha portat el director d'As, Alfredo Relaño, a demanar excuses al jugador per les notícies sorgides en la pàgina web del diari.

Ja durant l'Eurocopa hi va haver qui es va inventar que havia fet una botifarra mentre sonava l'himne espanyol, i cada vegada que han pogut, aquests mediocres que estan embrutant la professió, han adreçat els atacs a Piqué, no només perquè ha declarat el seu antimadridisme, com més d'un d'ells és antibarcelonista, i també perquè segurament els cou que Piqué sigui un futbolista que no sap ser hipòcrita, que està a favor del dret a decidir que el seu país d'origen (Catalunya) sigui independent o no. És veritat que és lluny de l'excel·lència diplomàtica que brinda el seu avi Amador Bernabeu, però això és una qüestió també d'edat.

Piqué és jove i revolucionari. Pot ser que fins i tot hagi dolgut que donés exemple a la professió quan va utilitzar el Periscope per respondre els aficionats. Pot ser que dolgui que sigui un d'aquests futbolistes que tria amb qui parla, i a qui concedeix entrevistes. Pot ser que dolgui fins que jugui amb Espanya malgrat que en un diari fora de tot dubte sobre la seva espanyolitat, El Mundo, va arribar a dir el juny passat: "Jo gaudeixo moltíssim venint i jugaré amb Espanya fins que el cos i el cap em diguin que ja prou".

Pel que ha dit diumenge, "el cos i el cap li han dit ja prou, renuncia el 2018".

Potser és moment per recordar la tornada de l'última cançó de l'esposa de Piqué, Shakira, que va gravar amb Carlos Vives, anomenada La Bicicleta, i en la qual la cantant colombiana entona un "...Que si a Piqué algun dia li mostres el Tayrona després no voldrà anar-se'n pa'Barcelona". El Tayrona és un parc natural preciós a Santa Marta en el qual sí que hi ha serps, però no són tan verinoses com les d'algunes veus del periodisme esportiu madrileny.