Que el Barça hagi guanyat sis de les últimes vuit Lligues no té res a veure amb el que passa avui i molt menys amb la síndrome Ovrebo o la fama de victimisme que sempre s'ha col·locat no només al club blaugrana, sinó també al poble català. Probablement no existeix cap conspiració, ni mans negres, però les coincidències condueixen a les sospites. Segurament tot es fa malament al club, però que es demani presó només per als del Barça, com per a alguns governants catalans, fa pudor.

La crítica del passat

Alguns comentaris contra el Barça tenen el fonament en la nostàlgica frase del poeta Jorge Manrique cèlebre per allò que qualsevol temps passat era millor.

Només els bons resultats han aconseguit frenar mínimament la invasió d'opinions que en aquest equip, i en aquest club, res no serà millor que en l'època de Pep Guardiola.

Ja ho va dir el difunt Tito Vilanova, el dia que va ser presentat com a successor del tècnic més premiat del club blaugrana: "Sé que perdré qualsevol comparació amb en Pep". I sí senyor, les va perdre totes. Però no només ell. També Tata Martino. I també les està perdent Luis Enrique. I les perdrà qui vingui. Segons aquests crítics, defensors del passat, ningú no superarà el seu messies, entre altres coses perquè ni volen ni ho desitgen.

Aquest equip de Luis Enrique ha estat criticat per no jugar exactament com jugava el de Pep, per introduir variants com el contraatac, per intentar guanyar d'una altra forma. Però quan l'equip juga com va jugar davant del Vila-real, duent la iniciativa, tenint la possessió de la pilota, creant oportunitats, estavellant pilotes als pals, provocant penals no xiulats, i només és capaç d'empatar, llavors és criticat perquè no ha vençut. Pel resultat. Llavors, ves per on, els defensors de la nostàlgia es converteixen en resultadistes, són més pragmàtics que ningú.

La crítica arbitral

I el bo del cas és que si un jugador protesta públicament, reclama justícia dins del camp perquè considera que els àrbitres s'han equivocat en algunes decisions realment importants, aquests mateixos nostàlgics ho atribueixen tot al victimisme, i és llavors quan Gerard Piqué, líder portaveu del vestidor, és condemnat.

Llavors s'obliden de les comparacions i dels records de les lògiques protestes d'en Pep als col·legiats en diversos partits. Si es compara, ho comparem tot. Però un no s'ha d'oblidar ni de les declaracions de Sergio Ramos que no van tenir cap incidència en el Col·legi d'Àrbitres, com sí, en canvi, que les de Piqué ara resulten que són punibles. Ni tampoc de l'atac de Javier Tebas als jugadors després del partit de València. Fins i tot el "dream team" tenia un "ploraner" a les seves files que va arribar a trepitjar un àrbitre. I fins i tot Luis Enrique, avui entrenador del Barça, també va ser un ploraner. Segur que si hi ha un nom d'un àrbitre que no s'oblida és el del Mundial dels Estats Units que no va xiular un penal quan Tassotti li va trencar el nas.

La festa de la FIFA

Però tot es fa malament en aquest Barça per als nostàlgics. Que els jugadors no viatgessin a Zuric per a una festa de gala organitzada per la FIFA ha estat gairebé que un delicte. I miri. El Barça no deu res a la FIFA. Tot al contrari. Si la Masia ha patit un retard a la seva producció és per culpa d'una sanció que aquest organisme, demostradament corrupte, va aplicar al club. I a qui, a més, va multar amb una copiosa quantitat de diners i també amb la prohibició de contractar jugadors durant dos anys. I, per si fos poc, va impedir que Luis Suárez jugués des del principi amb la samarreta blaugrana per culpa d'una sanció amb la seva selecció.

I si tenim en compte que l'equip ve de dos resultats adversos i afronta una eliminatòria important dos dies després de la festa de Zuric, la no-presència d'aquests jugadors del Barça en aquesta festa mereixen aplaudiments i no pas crítiques.

Per quedar bé amb els organismes federatius probablement havíem de deixar de xiular l'himne espanyol i el de la Champions, i ficar-nos les estelades del Camp Nou allà on s'acaba l'esquena.