El podi més famós i reivindicatiu de la història dels Jocs Olímpics, el que van ocupar Tommie Smith, Peter Norman i John Carlos als Jocs de Mèxic'68, compleix aquest dimarts mig segle. Aquell 16 d'octubre de 1968 es va córrer la final olímpica de 200 metres llisos que va posar al podi la ràbia i la protesta d'una raça.

Els nord-americans Smith i Carlos eren els favorits per guanyar l'or, i el mateix Carlos tenia el rècord mundial amb 19.92 segons. Tots dos eren membres del Projecte Olímpic pels Drets Humans, l'associació civil que denunciava la segregació racial als EUA.

Una final i un podi històric

A la final, John Carlos liderava la prova a la sortida de la corba. Smith va tenir una progressió irresistible en els últims 60 metres i va entrar destacat a meta, amb rècord mundial de 19.83. Carlos, mentrestant, també va ser superat per Peter Norman (20.06).

El gran moment va arribar en la cerimònia de lliurament de medalles: Smith i Carlos es van presentar descalços. Al pit, sobre les sigles USA, un distintiu amb l'emblema del Projecte Olímpic pels Drets Humans. Smith es va nuar una bufanda negra al coll i Carlos es va posar un collaret de comptes, per recordar la pobresa i la discriminació que patien els de la seva raça en el seu propi país.

Quan va començar a sonar l'himne nord-americà, van inclinar el cap i van alçar un puny, Smith el dret, Carlos l'esquerre, enfundats en negre. Només tenien un parell de guants que van compartir.

Peter Norman, un australià blanc i ros, també va pujar al podi i va recollir la seva medalla de plata amb el símbol del Projecte Olímpic enganxat a la jaqueta. "Crec en el mateix que vosaltres. Teniu una altra per a mi? Així podré mostrar el meu suport a la vostra causa", va dir als seus rivals quan els va veure amb la insígnia.

Els seus companys de cerimònia mai van oblidar aquell gest solidari i sempre el van considerar un germà. Quan va morir al 2006, Smith i Carlos van viatjar fins a Austràlia per portar a coll el seu fèretre.

Smith i Carlos van ser expulsats de l'equip i de la Vila Olímpica. Quan va tornar a Estats Units van rebre crítiques i menyspreu. La dona de Carlos es va suïcidar. Tots dos van malviure fins que, dècades després, van ser rehabilitats pels responsables olímpics nacionals i internacionals.

A Peter Norman les autoritats australianes li van fer el buit. Quan van arribar els Jocs de Munic'72 no va ser inclòs a l'equip, malgrat que havia signat en tretze ocasions la marca mínima exigida en els 200 i cinc vegades la de 100.