Amb Europa (i el planeta) en plena revolució conservadora, Alberto Núñez Feijóo seria un candidat òptim per aterrar al Gobierno sense esporuguir les elits madrilenyes ni els caps d’estat de la Unió Europea. Feijóo té el perfil de moderat òptim, una mica com Artur Mas, i la seva biografia és la d’un equilibrista que ha sabut quadrar la difícil equació entre els seus orígens rurals gallecs i la incòmoda intromissió al poder encorbatat del quilòmetre zero. Al candidat del PP li agrada dir sempre que és un polític accidental: certament, aquest noi de poble d’orígens humils tenia vocació de jutge, però la paupèrrima situació familiar l’obligà a abraçar-se a l’escalf del funcionariat gallec des d’on, amb una certa indolència, anà escalant políticament a l’ombra de dos tòtems importants del franquisme, com Romay Beccaría i Manuel Fraga; a saber, d’aquells orgullosíssims regionalistes que, tanmateix, opinen que això del gallec només serveix per garlar amb les vaques.
Com Mariano Rajoy, Feijóo coneix molt bé les estructures del poder central. A finals dels noranta, Aznar li regalà càrrecs més aviat grisosos —primer, secretari general d’Assistència Sanitària i després, capatàs de Correos y Telégrafos— abans de permetre-li tornar a casa per optar a la Xunta. Feijóo aguantà bé a la contra del bipartit PsdeG-BNG i fou fidel a Rajoy en la lluita cultural contra el zapaterisme; la seva persistència el portà després a col·leccionar majories absolutes i, des de la tranquil·litat perifèrica, esperà que el seu partit l’escollís com a líder per simple aclamació. Per molt que el polític gallec conegui els carrers de Madrit i sàpiga com triar-hi un bon restaurant, la baronessa de la ciutat i els seus spin doctors van deixar ben clar al futur candidat que les decisions i l’agenda política vindrien marcades per la capital. Feijóo s’estrenà fent d’opositor a Isabel Díaz Ayuso.
El fet de no tenir uns ideals polítics gaire clars i d’impostar un perfil pragmàtic ha beneficiat Feijóo
Durant els primers mesos de la seva presidència al PP, a Feijóo se li va posar aquella cara típica d’afartament de la gent que no vivim a Madrit i que, després d’estar-nos dos dies a la capital del regne (per molt que en gaudim la llibertat i les tapes gratis amb les cañitas), en volem cardar el camp com sigui. Cal dir que no ho tenia fàcil: el meu estimat Federico Giménez Losantos li disparava unes hòsties monumentals cada matí si s’allunyava un centímetre de les tesis ultres de Vox i, quan podia treure el nas en un indret tan insípid com el Senat, Pedro Sánchez acostumava a regalar-li unes pallisses dialèctiques bastant incontestables. Però Feijóo, de moment, ha salvat les crítiques de la dreta més radical (molts opinadors han deixat de conjugar el mot “maricomplejines”), aconseguint que l’ayusisme el deixi treballar amb prou llibertat, a l’espera del resultat electoral del 23-J.
El fet de no tenir uns ideals polítics gaire clars i d’impostar un perfil pragmàtic ha beneficiat Feijóo. Les contradiccions del candidat són ben clares: és molt risible veure’l clamar contra el sistema educatiu català, per exemple, quan a Galícia no tingué cap problema per continuar amb la tradicional immersió lingüística de la nació. Al seu torn, la polarització de la campanya (i el fet que només pugui governar el país amb l’ajuda de Vox) ha convertit el seu populisme pseudoliberal en inservible. Paral·lelament, tot i la seva experiència en arrasar electoralment a Galícia, les eleccions generals exigeixen un perfil que navegui molt millor pels oasis mediàtics de tota Espanya. En aquest punt, Feijóo és fluixíssim i no és estrany que Sánchez li hagi reclamat un debat setmanal. A cada entrevista concedida i a cada míting, Feijóo regala errors verbals i incoherències que són carn de mem.
Tot plegat fa molta gràcia perquè el líder del PP, malgrat criar-se en un país de cacics, té un temperament molt menys autoritari i alfa que Pedro Sánchez. Feijóo és un home acostumat a la vida tranquil·la, la qual cosa va prou bé a l’hora de neutralitzar l’auge de Vox, però pot acabar curtejant a l’hora d’imposar-se en una campanya tan polaritzada com aquesta. Fins ara, el candidat ha pogut surar dins del món de la grisor, fent equilibris dins l’autonomisme, sortint-se’n prou bé com a intrús a la capital del regne, i fins i tot ha quedat la mar de bé apaivagant els ànims de l’empresariat català. Però d’ara a finals de juliol augmentarà la calor i els homes pausats no sempre s’adeqüen a l’art de viure entre flames.