Tal dia com avui de l’any 1936, fa 82 anys, la Diputació Permanent de les Corts espanyoles aprovava el projecte d’amnistia redactat pel govern provisional de la II República, sorgit de les terceres eleccions generals del 16 de febrer. Aquell projecte d’amnistia havia estat oficialment aprovat amb el propòsit de regularitzar la situació jurídica de tots els presos polítics de l’Estat espanyol. El president Companys i els consellers del Govern de Catalunya que, després dels fets del sis d’octubre de 1934 (proclamació de l’Estat català dins la República Federal espanyola), havien estat acusats dels delictes de sedició i rebel·lió i condemnats a trenta anys de reclusió serien els primers beneficiats.
Si bé és cert que hi havia un acord previ a les eleccions generals de 1936 entre els partits d’esquerra espanyols i les formacions polítiques del govern català empresonat —obertament proclamat durant la campanya electoral— que, oficialment, es presentava com la necessitat de normalitzar la situació política a Catalunya. La urgència en què es va tramitar aquella llei (només passats cinc dies de les eleccions i dos dies dels resultats) i el caràcter que se li va donar (redactada per un govern provisional i aprovada per l’òrgan permanent d’unes Corts pendents de constituir), revela que tenia una indubtable naturalesa política. Els resultats electorals expliquen el perquè del caràcter i la naturalesa d’una llei que es va promulgar, a propòsit, per excarcerar el govern català empresonat.
Aquelles eleccions van provocar un daltabaix en la composició de les Corts espanyoles. La coalició de dretes conservadores, espanyolistes i involucionistes que governava amb majoria des de novembre de 1933, i que havia convertit l’empresonament del Govern català i el desballestament de les institucions catalanes en un actiu polític i electoral, va patir —per altres causes— una important davallada. La CEDA de Gil-Robles va passar de 115 a 88 escons; el PRR de Lerroux —implicat en l’escàndol de corrupció de l’Estraperlo— de 104 a 5 escons; el Partido Agrario Español de 26 a 11, i el PRDL de l’intel·lectual conservador Melquíades Álvarez (l’advocat de Primo de Rivera, fundador de Falange Española) perdria els 10 escons i desapareixeria com a tal.
Companys a Barcelona (febrer 1936) / Font: Ministeri de Cultura. Fons Agustí Centelles
El que explica el caràcter d’urgència i la naturalesa política d’aquella llei —pactes precedents a banda— és el triomf electoral del Govern català empresonat. Els partits del president empresonat Companys (ERC) i dels consellers empresonats Martí Esteve (ACR) i Joan Lluhí (PNRE) van obtenir 28 dels 54 escons en joc a Catalunya. I van esdevenir imprescindibles per assegurar la governabilitat espanyola. La coalició d’esquerres guanyadora estava formada pel PSOE d’Indalecio Prieto (99 escons), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña (87 escons) i la Unión Republicana de Martínez Barrio (37 escons). El total de 223 escons sobre 470 necessitava els suports puntuals del partit del president Companys (28 escons) per fer possible la governabilitat.