Tal dia com avui de l’any 1709, fa 310 anys, moria a Toledo (Corona castellano-lleonesa) Luis Fernández-Portocarrero y Bocanegra-Guzmán, que havia estat un dels personatges més poderosos i influents de la monarquia hispànica a finals de la centúria del 1600 i principis de la del 1700; coincidint amb el canvi de dinastia al tron de Madrid. L’any 1699, a la mort ―en estranyes circumstàncies― de l’infant Josep Ferran de Baviera, inicialment designat hereu de Carles II (el darrer Habsburg), es va convertir en el cap del partit cortesà borbònic.

Des de la seva poderosa posició d’arquebisbe de Toledo i cardenal primat de les Espanyes i, en conseqüència, com a titular del càrrec associat a aquella dignitat de canceller major de Castella (un equivalent a ministre de Justícia), va dirigir una poderosa i sòrdida trama cortesana amb el propòsit d’entronitzar Felip d’Anjou (el futur Felip V). Portocarrero deixaria escrit que el partit borbònic de la cort madrilenya s’havia inclinat per un candidat procedent d’un estat centralista i absolutista, per preservar la unitat de la monarquia hispànica.

Tot i això, s’apunta que el darrer testament de Carles II, que Portocarrero hauria redactat (o que hauria col·laborat en la seva redacció), és fals, perquè el traç ferm de la signatura del rei no es correspon al d’una persona moribunda que havia perdut tota la seva capacitat motriu. Per aquest motiu, a Portocarrero se’l consideraria l’autor o un dels autors d’un testament de sospitosa validesa, que va comportar un canvi de dinastia (1700) i una llarga guerra (1705-1715), que se saldaria amb la destrucció del sistema polític i de l’aparell de producció dels estats de la Corona catalano-aragonesa.

Portocarrero no va ser mai recompensat pels seus serveis. Felip V, que temia la seva capacitat d’intriga, el va apartar de la cort i el va nomenar virrei de Catalunya (1701-1703); un dels càrrecs menys desitjats per les classes cortesanes, a causa de la tradicional conflictivitat entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes. Despitat pel que ell va considerar que era un menyspreu majúscul, es va canviar de bàndol i va donar suport al, llavors, clandestí partit austriacista català. Desemmascarat per agents borbònics, moriria desterrat a la seva mitra de Toledo, sense conèixer el resultat de la guerra.