Tal dia com avui de l’any 1863, fa 158 anys, a València, moria l’advocat i funcionari Pasqual Maria Estruch i Mayor (Millena, País Valencià, 1787), que en el decurs de la seva vida havia acumulat una considerable fortuna i que, poc abans de morir, havia dictat un testament que es convertiria en el més polèmic de la seva època. Les disputes legals entre els que es consideraven els seus hereus legítims, si més no d’una part d’aquell lot, i les institucions beneficiàries van trigar deu anys a resoldre’s i, en diverses ocasions, van omplir les primeres pàgines de la premsa valenciana de l’època.

Estruch, durant la seva vida professional, havia estat alcalde major (un càrrec de nomenament governatiu) de Zahara de la Sierra (Andalusia), d’Agramunt (Urgell) i de Xàtiva (País Valencià). Va ser en aquella primera localitat on va contraure l'única unió legalment constituïda que se li coneixia: amb la vídua i empresària ramadera María del Rosario Valiente, que va aportar diversos fills d’un anterior matrimoni. Després de trenta-cinc anys de matrimoni, Estruch va enviudar, i a València va iniciar una nova relació conjugal: amb Diega de San Hipólito, que no va ser mai legalment formalitzada.

El testament d’Estruch llegava la seva extensa biblioteca (que havia heretat del seu oncle i formada per quasi mil volums dels segles XVI a XIX) a la Universitat de València i ordenava que la seva abundant fortuna fos destinada íntegrament a la construcció d’un gran panteó que havia de ser el més vistós i el més luxós del cementiri de València. Els fills de Rosario Valiente van iniciar una guerra judicial que posaria a debat les bondats del règim castellà de societat de béns: Estruch estava disposant lliurement del patrimoni que havia rebut de la seva difunta esposa.

Durant aquells deu anys de guerra judicial, la premsa conservadora va presentar la figura d’Estruch com la d’un home pietós, exemplar, i la d’un fidel funcionari de la monarquia espanyola. Però, en canvi, la premsa liberal el va presentar com el prototipus de l’home egoista i egocèntric, que es permetia disposar d’una part d’un patrimoni que moralment corresponia als seus fillastres. Finalment, un laude arbitral de 1873 va dictar que la biblioteca d’Estruch fos dipositada a la Universitat de València i la fortuna fos repartida entre la construcció del panteó i els fills de la seva difunta esposa.