Tal dia com avui de l'any 1935, fa 82 anys, l'assemblea general de socis del Futbol Club Barcelona elegia Josep Sunyol i Garriga per dirigir el destí del club. Seria president només durant un any, en el període entre el 17 de juliol de 1935 i el 6 d'agost de 1936. Però les circumstàncies en què es va produir la seva mort han elevat la seva figura a la categoria mítica en l'imaginari barcelonista i català. Sunyol va ser assassinat en els dies inicials a la Guerra Civil de 1936. El vehicle en què viatjava va ser interceptat a la serra de Guadarrama (Castella) per un escamot de militars del bàndol sublevat, i el president Sunyol i el periodista Ventura Virgili van ser assassinats a sang freda.

Josep Sunyol, nascut a Barcelona el 1898, havia arribat a la presidència blaugrana precedit d'un gran prestigi personal. Gran afeccionat dels esports —especialment del motor— havia estat president del RACC. Va ser, també, un dels impulsors de la premsa de masses catalanista i republicana. El 1930 va fundar el setmanari esportiu La Rambla —suspès en dues ocasions pel govern espanyol— que proposava reunir els conceptes de la pràctica esportiva i de l'exercici de la ciutadania. També havia estat diputat a les Corts republicanes espanyoles —per Esquerra Republicana— en dues legislatures; i ho seria, encara, en la tercera (1936-1939) fins al dia del seu assassinat.

Nomenen Josep Sunyol. Palco del camp de Les Corts (1936). Sunyol i Companys. Font F.C. Barcelona

Sunyol i Companys a la llotja del camp de les Corts (1936) / Font: FC Barcelona

Acabada la Guerra Civil, i quan ja feia quasi tres anys que havia estat assassinat, les autoritats governatives franquistes li van incoar un expedient de depuració política. Durant dècades la seva figura va ser proscrita pel règim franquista. I no seria fins passats 60 anys de la seva mort (1998) que la seva memòria seria parcialment recuperada. Un grup d'intel·lectuals, liderats per Miquel Strubell, van crear “Amics de Josep Sunyol”. Però l'acte principal que s'havia de celebrar al Camp Nou va quedar desdibuixat perquè la directiva del president Núñez no li va donar ressò: van deixar la publicitat “tancada en un armari” del qual van afirmar “haver perdut la clau”.