Tal dia com avui de l’any 1939, fa 80 anys, la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 26/12/1939), editava en primera plana “Las Fiestas de Navidad” i publicava una relació detallada dels primers actes públics nadalencs des de l’ocupació franquista de Catalunya. Un dels actes destacats d’aquella tenebrosa nòmina era “La Festividad en la Cárcel Modelo” que deia “Con un solemne oficio se celebró en el establecimiento penal la Fiesta de la Natividad (...). Al acto asistieron el director de dicha cárcel, don Isidro Castrillón, y los jefes y oficiales de la misma, quienes, después de la misa, se trasladaron a la biblioteca, donde fue inaugurado un monumental Belén, construido por los reclusos”.

Castrillón tenia una trajectòria estretament relacionada amb la rebel·lió militar de 1936. Segons la premsa de l’època, a l’esclat del conflicte (juliol de 1936) era director de la Presó Provincial d’Àvila i, sense cap ordre judicial, va excarcerar el líder falangista castellà Onésimo Redondo “y demás falangistas que allí sufrían cautiverio”. Poc després, la Junta de Burgos (el govern franquista durant el conflicte) el nomenaria director de la Presó Provincial de Guipúscoa “prestando relevantes servicios”. I més tard “cuando las tropas del invicto Generalísimo Franco conquistaron para España Barcelona y toda la región catalana fue designado para la organización de todas las prisiones, donde ha continuado su labor con satisfacción”.

Castrillón era, també, l’autor de la cita “Hablo a la población reclusa; tenéis que saber que un preso es la diezmillonésima parte de una mierda”; i l’arquetip de l’alt funcionari del règim franquista destinat a Catalunya amb una missió concreta. Des de la presó Model de Barcelona, dirigiria l’etapa més negra de la història penitenciària de Catalunya. Faria bona la seva cita: massificaria la presó Model que, l’any 1940, arribaria a concentrar 18.000 reclusos (vint-i-dues vegades la seva capacitat), la convertiria en un santuari de càstigs i de tortures i en un contenidor de malalties (xarampió, diftèria, varicel·la, escarlatina, tuberculosi) que, al marge de les execucions dictades pels tribunals militars franquistes, costarien la vida d’un mínim de 422 presos polítics.