Tal dia com avui de l'any 1918, fa 99 anys, el liberal Álvaro Figueroa y Torres-Mendieta, conegut com el comte de Romanones, formava govern amb els “romanonistas” Argente, Gimeno, Gómez-Acebo, Rosselló i Salvatella i amb els militars Berenguer i Chacón amb el propòsit de liquidar les demandes autonomistes de Catalunya i les reivindicacions obreres de la classe treballadora catalana que, a criteri del poder econòmic i polític espanyol, estaven causant una forta inestabilitat que alimentava la crisi econòmica. El govern Romanones, de comú acord amb el rei Alfons XIII, es va fixar com a objectiu desballestar la Mancomunitat de Catalunya.

Des del precís instant en què Romanones i el seu govern van prendre possessió dels càrrecs van activar una agressiva campanya mediàtica, capitanejada pels rotatius de Madrid, que demonitzava la Mancomunitat i la presentava com una plataforma política al servei dels autonomistes catalans que perseguien l'objectiu final de la independència de Catalunya. Per a vestir la campanya es va recórrer a analogies amb els precedents autonomistes de Cuba i de Puerto Rico (1897) que havien culminat amb la independència d'aquelles colònies. El propòsit del govern Romanones era liquidar la Mancomunitat i provocar una gran crisi política entre els partits catalanistes.

La Mancomunitat de Catalunya, organisme preautonòmic presidit per Josep Puig i Cadafalch —líder de la Lliga Regionalista—, era vista pel poder econòmic i polític espanyol com una amenaça a la integritat territorial espanyola que garantia els seus interessos de classe. Romanones va presentar un paquet de propostes a les Corts espanyoles amb el propòsit de revertir les competències de la Mancomunitat a les diputacions provincials; que no prosperarien més per les fortes rivalitats personals entre els líders dels partits dinàstics (Maura, Dato, García-Prieto i el mateix Romanones) que per la seva espúria naturalesa.

La resposta catalana a les pressions espanyoles es va traduir en un increment de les reivindicacions autonomistes i obreristes. Un mes i escaig després esclatava la vaga de la Canadenca (1919). Romanones es veuria obligat a acceptar les reivindicacions obreres i Catalunya es convertiria en el primer país d'Europa a establir la jornada laboral de vuit hores. Però la llavor anti-autonomista havia quedat allotjada en el corpus polític i social espanyol, i quatre anys després (1923) el general Primo de Rivera, amb el vistiplau del rei Alfons XIII, donaria un cop d'estat i aplicaria manu militari totes les mesures que havia previst, fil per randa, el govern Romanones.