Tal dia com avui de l'any 1897, fa 120 anys, el govern espanyol, presidit pel liberal Práxedes Mateo Sagasta des del 4 d'octubre immediatament anterior, lliurava les Cartes Autonòmiques de Cuba i de Puerto Rico —colònies que des de la divisió administrativa de 1833 ostentaven la pintoresca denominació de “provincias de ultramar”— signades per la reina regent Maria Cristina en nom del seu fill Alfons XIII. Les Cartes Autonòmiques de Cuba i de Puerto Rico serien la primera descentralització que cedia l'Estat espanyol des del final de la Guerra de Successió (1715), que havia entronitzat la dinastia borbònica i que havia comportat la destrucció del sistema foral.
Les Cartes Autonòmiques de Cuba i de Puerto Rico eren una operació política que pretenia rebaixar el clima de tensió a les illes entre independentistes i colonialistes. El govern Sagasta va optar per una solució intermèdia que es demostraria insuficient. A Cuba i a Puerto Rico es van constituir sengles Parlaments Insulars dividits en Cambres de Representants electes i Consells d'Administració de càrrecs electes i vitalicis, que legislarien en matèria de governació, justícia, hisenda i foment; sempre fiscalitzats per la figura d'un governador general nomenat des de la metròpoli, que se li havia concedit la facultat de vetar iniciatives parlamentàries.
L’estratègia Sagasta quedaria desemmascarada quan la democratització de la vida política colonial posaria en relleu que l'independentisme s'havia convertit en l'opció política majoritària d'aquelles societats. Els independentismes cubà i porto-riqueny, format per les classes mitjanes criolles i europees i dirigit per les seves respectives classes intel·lectuals, acabaria marcant l'agenda política de les colònies. I només un any més tard (1898) l'Estat espanyol es veuria immers en una guerra colonial que costaria la vida a milers de soldats de lleva, molts d'ells catalans de famílies humils, i que certificaria la independència de les colònies autònomes de Cuba i de Puerto Rico.