Tal dia com avui de l’any 1522, fa 496 anys, moria ―segons algunes fonts a Calataiud (Aragó) i segons unes altres a Castelló d’Empúries (Alt Empordà)― Enric d’Aragó i Pimentel, cosí-germà de Ferran el Catòlic, i que passaria a la història com el primer virrei de Catalunya que exerciria de forma permanent les seves funcions i, també, com el primer virrei de la monarquia hispànica al Principat. Fins a Enric d’Aragó, el càrrec de virrei (que a Catalunya s’anomenava lloctinent), només s’exercia durant l’absència física del comte de Barcelona. L’exercici permanent del càrrec de virrei delata que des de 1479 (data del nomenament d’Enric d’Aragó, que coincideix amb la del matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella), s’havia iniciat un procés de concentració del poder a l’entorn de la figura dels sobirans, previ a la centralització administrativa i política.

Enric d’Aragó va ser un personatge contradictori. Inicialment va intentar casar-se amb la princesa Joana Trastàmara, coneguda com “la Beltraneja” i que era la gran rival d’Isabel la Catòlica al tron de Toledo, amb el propòsit d’esdevenir rei-consort de Castella. Després, però, hi renunciaria per  situar-se al bàndol del seu oncle Joan II d’Aragó i del seu cosí Ferran el Catòlic, tant en la guerra que mantenien contra la Generalitat ―governada per l’estament aristocràtic― com en les negociacions que conduirien a la unió dinàstica castellano-aragonesa. Posteriorment, en l’exercici del seu càrrec, es va voler reconciliar amb l’estament aristocràtic català i va perseguir amb una duresa extrema el sector més revolucionari dels pagesos de remença. I, finalment, en els últims dies de la seva existència, expressaria la seva voluntat testamentària que els seus dominis senyorials (comtat d’Empúries i ducat de Sogorb) no caiguessin mai en mans castellanes.  

Va ser virrei de Catalunya entre 1479 i 1493, i durant el seu govern es va enfrontar repetidament a l’entorn personal d’Isabel de Castella, defensant la independència del Consell de Cent barceloní i de la Generalitat; i evitant que la Inquisició hispànica ―que havia estat reformada per actuar com un instrument al servei de la monarquia hispànica― arrelés amb força i eficàcia al Principat. Seria rellevat per Juan de Lanuza, de la família que s’havia beneficiat de la confiscació de béns a Frederic d’Aragó, el fill il·legítim de Martí el Jove i el darrer príncep de la dinastia Bel·lònida.