Tal dia com avui de l’any 1939, fa 80 anys, en el context dels mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Catalunya, les autoritats del règim declaraven oficialment l’existència d’un important brot de tuberculosi que, només a Barcelona, afectava “muchas personas”. La tuberculosi, anomenada “pesta blanca” en l’argot popular de l’època, ja era present a Barcelona amb anterioritat, però, durant els primers mesos de 1939, s’havia propagat notablement a causa del paisatge general d’extrema misèria (manca d’aliments, de medicaments i de carburants) que, després de l’ocupació franquista (26 de gener de 1939), cobria tots els racons de la ciutat.
Tot i l'ocultació de dades (la nota que fa pública Milà Camps, president de la Diputació franquista de Barcelona, es limita a quantificar-ho amb l’imprecís “muchas personas”), les evidències fan sospitar que devia ser una pandèmia. La mateixa nota delata una situació d’alarma i ordena la creació d’un Comité Provincial de la Lucha Antituberculosa amb la missió gestionar la crisi. Tant Milà Camps com Oller ―president i vicepresident d’aquell comitè― admeten que la capacitat o la voluntat del règim franquista és del tot insuficient per fer front a aquella crisi i demanen aportacions privades “para liberar al Estado de la pesada carga representada por bastantes millones de pesetas”.
Segons algunes fonts (Patronat de Catalunya contra la Tuberculosi, La Gaceta Médica), des de finals del segle XIX, a Barcelona s’havia passat d’una taxa de mortalitat del 0,58% l’any 1880 (2.040 morts) al 0,14% de 1930. En aquest substancial descens (66%) hi havia jugat un paper molt important la creació de la Xarxa de Dispensaris de la Mancomunitat (1919). En canvi, l’any 1939, si bé és cert que Barcelona havia triplicat població respecte a 1880, algunes fonts (Seix, Sayol) computen, només a la capital catalana i durant els mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista, un mínim de 1.730 morts per la tuberculosi, que quasi igualava les dades del segle anterior.