Tal dia com avui de l’any 1725, fa 294 anys, a Viena (Àustria), se signava el tractat de pau (anomenat Tractat de Viena) que pretenia posar punt final, de forma definitiva, al conflicte successori hispànic que, entre 1701 i 1715, havia enfrontat Habsburgs i Borbons ―i els seus respectius aliats― als camps de batalla europeus. En aquell tractat de pau, l’arxiduc austríac i emperador alemany Carles d’Habsburg (Carles VI), que les Corts catalanes havien proclamat comte de Barcelona a l’inici del conflicte (1705), renunciava al poder efectiu d’aquell nomenament. Segons les fonts documentals, posteriorment manifestaria que s’havia penedit molts cops d’aquella decisió i que la darrera paraula que pronunciaria al llit de mort (1740) seria “Barcelona”.

El Tractat de Viena va ser signat per la banda hispànica per Johan Willem Ripperdá, un aventurer originari de Flandes que ―segons la historiografia espanyola― a còpia de construir una història familiar i un currículum personal falsificats, havia escalat fins a la secretaria d’estat borbònica. Poc després de la signatura del tractat, els seus enemics polítics, els també secretaris d’estat i destacats elements de l’ala més radical del règim borbònic, Grimaldo i Patiño, provocarien la seva caiguda i el seu empresonament. Se’l va acusar, recurrentment, d’haver signat un tractat que era manifestament contrari als interessos de Felip V. I, encara, un temps més tard, misteriosament se li facilitaria la fugida i acabaria els seus dies a Tetuan (regne del Marroc) dedicat al contraban.

I per la banda austríaca, aquell tractat va ser signat pel català Ramon de Vilana-Perles, secretari del despatx universal (equivalent a primer ministre) de la cancelleria vienesa. Vilana va aconseguir el compromís borbònic de no perseguir els exiliats catalans (uns 5.000) que decidissin tornar i a restituir totes les propietats que havien estat confiscades a les persones i famílies que havien lluitat per la causa austriacista. I va aconseguir el compromís d’obrir negociacions per a la restitució dels furs i l’autogovern de Catalunya. Finalment, però, el règim borbònic perseguiria implacablement els exiliats retornats (provocant que molts s’exiliessin de nou), trigaria més de 20 anys a restituir els patrimonis confiscats i mai obriria les negociacions per a la restauració de l’autogovern català.