Tal dia com avui de l'any 1911, fa 106 anys, els presidents de les diputacions provincials de Catalunya aprovaven, a Barcelona, les bases d'un projecte comunitari que contemplava la creació d'una única entitat que havia de reunir els quatre organismes provincials catalans. Aquest projecte responia a la demanda majoritària de la societat catalana de l’època que, a partir de la idea de Manuel Folguera Duran (1909), aspirava a la reconstitució dels òrgans d'autogovern de Catalunya liquidats a sang i foc, dos segles abans (1716), pel primer Borbó hispànic. Aquestes bases, un cop aprovades, serien el text que impulsaria la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914).
En aquell moment la composició política del Congrés dels Diputats espanyol, marcada per una important presència del catalanisme polític, convidava a tirar endavant el projecte. Sumaven 22 dels 403 diputats, repartits entre la Unió Federal Nacionalista Republicana (11), la Lliga Regionalista (10) i els republicans catalanistes de Francesc Macià (1). I tot i que el Partido Liberal del president José Canalejas tenia majoria absoluta (215 escons), mantenia una estreta relació de col·laboració amb el catalanisme que li prestava el seu suport en projectes de reforma importants que requerien l'aprovació per part de grans majories.
Canalejas rebria el text el 8 de desembre de 1911 i declararia que ni ell ni la part del seu partit que controlava s'oposaria a la tramitació del projecte a les Corts espanyoles. Però en canvi, els sectors més unitaristes del Partido Liberal, liderats per Alcalá-Zamora —que vint anys més tard seria el primer president de la Segona República espanyola— i Moret —que representava les velles glòries del partit que havien tingut destacades responsabilitats de govern en el passat— van mostrar grans reticències. L'assassinat del president Canalejas (12 de novembre de 1912) i el nomenament, en el seu lloc, del conde de Romanones endarreriria l'aprovació de la llei fins desembre de 1913.