Tal dia com avui, fa 879 anys, Ramon Berenguer IV –comte independent de Barcelona– rebia el govern del regne de l'Aragó de mans de l’oligarquia aragonesa. Amb aquesta fórmula s'associava el comte barceloní al govern de l'Aragó i a la defensa del seu territori, anticipant les condicions del compromís que havien adquirit les dues cancelleries en l'acord matrimonial entre Ramon Berenguer i Peronella –la filla i hereva del rei Ramir d'Aragó–. El matrimoni que consumaria l'acord se celebraria 13 anys més tard, però Barcelona i l’Aragó posaven la primera pedra d'una llarga història en comú, que s’allargaria gairebé sis segles.
La particularitat d'aquest fet s'explica per les circumstàncies en què estava immers l’Aragó. Pocs anys abans havia mort sense descendència el rei antecessor de Ramir –el seu germà gran Alfons–. En el testament, Alfons traspassava el regne –en aquell temps les entitats polítiques tenien una naturalesa patrimonial com si es tractés d'una casa o d'un hort– als ordes militars (monjos guerrers). Les oligarquies aragoneses no ho van acceptar, perquè temien que l’Aragó es convertís en un regne teocràtic governat des del Vaticà, i aquest fet perjudicaria la posició econòmica i política d'aquestes elits.
També temien una invasió del regne. Castella i Navarra –governades per parents del rei difunt– havien arribat a un acord per repartir-se l’Aragó. Jaca i Osca per a Navarra, i Saragossa i la vall de l'Ebre (amb la possibilitat d'arribar a la costa mediterrània) per a Castella. Amb la col·locació de Ramon Berenguer al tron, els magnats aragonesos aconseguien situar en el poder un monarca jove i militarment poderós que garantia la independència de l’Aragó. No tan sols per prevenir l'amenaça militar castellana i navarresa i la conspirativa dels ordes religiosos; sinó també per contrarestar una hipotètica expansió futura de Barcelona cap al sud i cap a la vall de l'Ebre.