Tal dia com avui de l’any 1302, fa 722 anys, a Kortrijk (comtat de Flandes), un exèrcit format per 9.000 civils, procedents dels gremis menestrals de les ciutats de Flandes i de Zelanda, i comandats per Guillem de Jülich i Pieter de Connick, derrotaven l’exèrcit reial francès, format per 8.000 efectius i dirigit per Robert d’Artois i Pierre Flotte, conseller en cap del rei Felip IV de França. L’exèrcit flamenc estava reforçat per milicians del comtat de Namur, comandats pel comte Guiu de Namur. La historiografia havia considerat aquell fet com una revolta dels nobles flamencs contra la monarquia francesa, però la investigació recent ha demostrat que va ser el punt culminant d’una revolució social, d’arrel popular, a la qual es van sumar els nobles.

Aquella batalla venia precedida d’un llarg conflicte. Flandes i Zelanda s’havien convertit en els territoris més rics del regne de França i, a còpia de subsidis a la corona, havien adquirit un nivell d’autonomia política que fregava la independència. Però amb l’ascens al tron de Felip IV de França (el mateix que, poc després, perseguiria, confiscaria i exterminaria els templers), aquell estatus s’havia trencat. Felip IV, endeutat fins a les celles, va imposar un nou pacte fiscal que causaria un gran malestar i que se saldaria amb les Matines de Bruges: l’assassinat de centenars de soldats i oficials francesos a Flandes que eren identificats quan se’ls feia recitar Schild en vriend (escut i amic) i tenien dificultats en la pronúncia.

La cancelleria de París no podia tolerar aquella revolta i va enviar el bo i millor del seu exèrcit. Però el terreny on es va lliurar la batalla era desfavorable per a la cavalleria francesa. L’impetuós Robert d’Artois —que volia l’honor de la victòria— es va llançar amb la seva cavalleria abans que els pontoners francesos completessin l’accés a la rereguarda flamenca. I les milícies flamenques, ben armades amb ballestes i llances llargues, els van interceptar a la zona pantanosa del camp de batalla. A Kortrijk van morir uns 2.000 cavallers i uns 4.000 peons francesos. Després de la batalla, els esperons capturats van ser penjats al temple de la Mare de Déu de Kortrijk. Per aquest motiu, aquesta batalla seria, també, anomenada dels “esperons d’or”.