D'entre les moltes virtuts de Mário Soares, n'hi havia una que era d'admirar: la manera que tenia d'escoltar els seus interlocutors. Polític d'una formació gairebé enciclopèdica, amb Soares sempre s'aprenia, i no es podia abandonar una reunió amb ell sense pensar que s'havia parlat massa i que no se n'havia tret prou profit per saber més coses de les seves tres grans carpetes: el socialisme, Portugal i Europa. Perquè Soares ho havia viscut tot: l'exili a París, la direcció de govern, la presidència de la República, ser eurodiputat a Estrasburg i també doloroses derrotes electorals, com la que va patir en les presidencials del 2006 contra el conservador Aníbal Cavaco Silva i que va marcar ja la seva irreversible sortida política.

Però no la seva presència pública, que va mantenir en articles i entrevistes, moltes vegades polèmics, ja que quan volia Soares era una ploma esmolada. Com quan es va queixar al diari portuguès Público del maltractament que feia el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a les reivindicacions dels catalans. Per cert, unes declaracions que no van agradar gens al Palau de la Moncloa ni al Ministeri d'Exteriors, més obsessionats a apagar qualsevol veu de suport a les reclamacions catalanes que dedicats a la solució del problema. Per als catalans era relativament fàcil accedir al Palau de Belém en els deu anys que Soares va ser president de la República o al Palau de São Bento en els dos mandats que va tenir els anys 70 i 80. L'hàbil mà de Ramon Font, periodista i actual delegat de la Generalitat a Lisboa, feia miracles, com bé van poder comprovar primer Jordi Pujol i després Pasqual Maragall.

I és que, en el fons, l'expresident de la República portuguesa sempre va pensar que qui millor podia entendre els catalans eren els portuguesos, i que també hi havia un deute històric per pagar. Hauria estat possible la independència de Portugal si Felip IV no hagués dedicat els seus millors homes a la guerra dels Segadors i s'hagués despreocupat de Portugal? Soares creia que la resposta era segurament que no, o que el preu pagat per Portugal hauria estat molt més alt. En qualsevol cas, considerava que els portuguesos tenien un deute que calia saldar i per això sempre destacava la seva amistat amb Catalunya. Per això, la seva mort, amb 92 anys, és especialment dolorosa, ja que a Catalunya no li sobren suports de tant prestigi en l'esfera internacional.