Per als escèptics i incrèduls, una primera lliçó: la societat catalana està profundament irritada amb la sentència dictada pel Tribunal Suprem i les mobilitzacions que amb certa intensitat s'han produït des que es va comunicar el veredicte són, aparentment, la punta de l'iceberg del que succeirà a Catalunya en els pròxims temps. La resposta de la ciutadania davant del terrible i injust càstig imposat als presos polítics catalans va desbordar les previsions el mateix dilluns, amb el col·lapse que es va produir a l'aeroport del Prat i nombrosos focus informatius a tot el territori, i han continuat aquest dimarts a les quatre capitals de província i a nombroses capitals de comarca i altres poblacions. La sentència, com era previsible, no ha resolt res i el moviment independentista, en contra del que ha anat pronosticant Pedro Sánchez, ni està acabat ni ha renunciat als seus objectius.

Un dels errors que sempre es comet des de la distància madrilenya és mancar d'informació veraç i autoconvèncer-se de coses que no passaran mai. Així, sense transició perquè els espectadors ho poguessin digerir, han passat d'omplir-se la boca tots els polítics i opinadors de com de perillós que era el CDR, del terrorisme que tenia infiltrat a les seves files, de donar nom fins i tot a una organització terrorista que van anomenar ERT que mai no havia actuat i ningú no coneixia, de practicar unes detencions perillosíssimes d'un comando que tenia en marxa precursors per a un hipotètic atemptat... a preguntar-se què és el Tsunami Democràtic, qui hi ha darrere i quins partits, entitats o grups els mouen. El ministre de l'Interior en funcions, Fernando Grande-Marlaska, ha hagut d'anar per les televisions dient que el CNI ja els estava investigant per saber qui eren, oblidant que no deixava en gaire bon lloc els serveis secrets espanyols ja que fa setmanes que a Catalunya no es parla de cap altra cosa i, aparentment, la capacitat del CNI per rastrejar el seu origen ha xocat amb l'escassa capil·laritat per tenir informació de primera mà. La recerca de les urnes per al referèndum de fa dos anys es va saldar, com és ben sabut, amb un fracàs important i és el primer que ve sempre a la memòria.

El cert és que 48 hores després que es fessin públiques les sentències les institucions han adoptat, ara per ara, un cert perfil baix, molt allunyat de discursos i proclames dels últims temps. El Govern ha traspassat la resposta a la sentència al Parlament en una esquivada que s'assembla com un ou a una castanya al que van fer en el seu moment els presidents Artur Mas (consulta no referendària) i Carles Puigdemont (referèndum de l'1-O). En aquesta ocasió, Quim Torra tan sols ha demanat de comparèixer a la Cambra catalana i serà aquesta institució la que decidirà l'estratègia a seguir. Però fa l'efecte que les mobilitzacions del carrer no estan pendents de què fan les institucions i tenen la seva pròpia agenda. En tot cas, l'interessant serà veure en quin moment es troben i si és així, perquè, ara per ara, els primers callen mentre la iniciativa està en mans dels segons.