En molt poques sessions d’investidura, i la d’aquest dimecres ha estat una d’elles, l’al·licient de la jornada estava més en el debat dialèctic, en el grau de duresa que feien servir els contendents entre ells que en el resultat de la votació. Bàsicament perquè la fallida investidura de Pedro Sánchez en aquesta primera votació -i, presumiblement, en la segona que es produirà divendres- estava cantada després que el candidat socialista tanqués un pacte amb Ciutadans que és excloent d’un acord amb Podemos. Només així s’entén el que ha succeït aquest dimecres al Congrés dels Diputats, on la nova política certament s’assembla poc a la vella política: costarà que es repeteixi una sessió parlamentària d’aquesta envergadura on el perímetre polític de terra cremada sigui tan gran.

Va començar la jornada Mariano Rajoy, coixejant i malferit, després de 70 dies en què li ha passat gairebé tot i gairebé tot dolent. El discurs va pecar d’un excés d’ironia però va guanyar àmpliament el duel amb Sánchez. Va ser en molts moments insolent amb el candidat però va enviar als seus el missatge que portava des de la Moncloa: que no està mort i que al PP continua manant ell. Un avís per als joves navegants de la formació conservadora i per als presidents de les grans empreses que gasten el seu temps en fer hipòtesis sobre hipotètics presidents de govern. El grup parlamentari popular, els escons del qual els ocupen els diputats més grans, respirava tranquil.

Però el plat fort del dia havia de ser el de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez. Iglesias va arrasar amb el present i el passat del PSOE amb la força d’un huracà i les seves crítiques fan gairebé impossible un acord en els dos mesos de negociació que transcorreran a partir d’ara i abans de la convocatòria de noves eleccions. El “vagi-se’n senyor González!” deJosé María Aznar a l’expresident del Govern era gairebé una emissió en horari infantil al costat de les acusacions cap a González de tenir el passat tacat de calç viva, en al·lusió als assassinats dels GAL, i d’haver convertit el PSOE en el partit del crim d’Estat. Les hemeroteques no recorden una acusació tan gran al Congrés d’una manera directa per un grup polític tan nombrós. Una coalició de govern entre PSOE i Podemos no sembla el pas següent.

Albert Rivera va fer el seu paper d’espadatxí de Sánchez i es va trobar còmode. Va buscar el cos a cos amb Rajoy amb la corrupció del PP i la seva desgana a l’hora de solucionar els problemes. Rajoy se’n va sentir al·ludit, va demanar la paraula i va perdre algunes plomes, amb la qual cosa el president del Govern en funcions va sortir esquilat d’aquest duel imprevist. El tipus de debat parlamentari i el relat polític que va predominar va donar escàs joc a Joan Tardà i Francesc Homs. Es va parlar molt en català (o, almenys, més que mai) però poc de Catalunya. Els partits independentistes són la clau per a un govern de Sánchez però aquest no pot (vol?) ni apropar-s’hi. Ara com ara, les eleccions semblen l’única sortida.