Les declaracions d'aquest dissabte del president Carles Puigdemont des de Brussel·les i el pronunciament del consell nacional d'Esquerra Republicana, apostant per una llista unitària que desbordi la fórmula parlamentària de Junts pel Sí en els comicis del 21 de desembre vinent, posa a prova les costures de l'independentisme partidista en un moment excepcional de la història recent de Catalunya. Amb el president Puigdemont exiliat a Brussel·les amb quatre consellers —i pendents d'una ordre d'extradició a Espanya— i el vicepresident Oriol Junqueras i uns altres set consellers en presó incondicional a la Comunitat de Madrid, és obvi que no són unes eleccions normals. Ni ho són, ni tampoc ho seran, si no es reverteix l'anomalia democràtica que suposa que hi hagi presos polítics el 2017 i, a més, no s'atura l'abús institucional que significa l'extemporània aplicació de l'article 155 per intentar desmantellar, al preu que calgui, les institucions d'autogovern de Catalunya.

A partir d'aquesta descarnada i insòlita situació, faria bé aquell independentisme refractari a tot, encara que només sigui una vegada, d'entendre les cauteles dels uns i dels altres abans de practicar un dels seus esports favorits, rabejar-se amb la discrepància. Benvingudes siguin les reserves dels uns i dels altres si el que es pretén és debatre-ho tot per no repetir espectacles passats cada vegada que cal prendre una decisió. De fet, el que és a sobre de la taula no és res més que donar forma de candidatura electoral a tots els que van apostar decididament perquè el que se celebrava l'1 d'octubre passat era un referèndum d'independència i no una manifestació o una protesta contra el PP.

La prudència d'Esquerra, el partit al qual les enquestes atorguen una posició de lideratge indiscutible els temps que venen, és comprensible. Sobretot, perquè, segurament, la fórmula de Junts pel Sí ja ha fet la part del trajecte que havia de fer i ara l'independentisme necessita, si va unit, integrar tot allò que també es va implicar a fons l'1-O des de fora de JxSí. Fonamentalment, la CUP i espais alternatius de Podemos, com el que representa, entre altres, Fachin. La intervenció de Marta Rovira en el Consell Nacional d'ERC d'aquest dissabte ha estat prou aclaridora i una mostra del nou rol de lideratge que ha d'exercir mentre duri la presó de Junqueras dictada per l'Audiència Nacional.

Una llista així no és fàcil. De fet, és impossible del tot si no és per l'excepcionalitat del moment i l'embat que li planteja l'Estat, que té davant mateix i que amenaça d'arrasar-ho tot. Fins el més mínim símbol de catalanitat que no s'adeqüi al 155. Però que ningú no s'enganyi, electoralment parlant és una candidatura de risc si la cada bloc electoral sencer no entén què hi ha en joc, opta per mirar-se de reüll en comptes de remar a fons i, finalment, algunes franges dels seus votants es queden a casa. Si fos així, no valdria la pena.

L'apel·lació del president Puigdemont, que la vigília ja havia mostrat la disposició a ser candidat i l'aval a una llista unitària "per la llibertat dels presos polítics, per la República i per Catalunya," és un paraigua prou ampli per a tots els partits que van avalar l'1-O. I també per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a la presó des del 16 d'octubre.

No hi ha res de més democràtic que tornar amb urnes plenes de vots les legítimes aspiracions catalanes i és la millor resposta a les il·legítimes eleccions convocades des de la Moncloa.