Pedro Sánchez ha decidit posar punt final a la legislatura espanyola de manera abrupta i fer del seu fracàs en els pressupostos i en la negociació amb Catalunya el punt de partida d'una campanya electoral basada en tres eixos: només jo puc parar les dretes espanyoles, soc l'únic escut davant de Vox; el centre polític em pertany davant de l'abandonament que n'ha fet el Partit Popular (Cs mai no ha estat al centre); i no he cedit davant de l'independentisme i les seves reivindicacions, que posaven en perill la unitat d'Espanya. Si la moció de censura del mes de juny passat va poder fer pensar que era una oportunitat per a una Espanya diferent, que atengués en una mesa de negociació les demandes de Catalunya i s'iniciés, llavors, una discussió bilateral, vuit mesos han estat més que suficients per veure que ni tan sols no hi havia una voluntat real de dialogar i d'assolir uns acords. El desastre d'una figura tan elemental com el relator és l'exemple més clar de tot això.

Si la moció de censura va ser el fracàs polític més important de Mariano Rajoy, les eleccions generals són el fracàs més greu de Pedro Sánchez. Tres eleccions a Espanya en els últims quatre anys ―2015, 2016 i 2019― reflecteixen la incapacitat dels dos grans partits espanyols per trobar una solució al conflicte amb Catalunya. Sánchez llança la tovallola sense importar-li el més mínim el delicat moment que viu la democràcia espanyola, mirada amb lupa en el judici del Tribunal Suprem als nou presos polítics catalans. O, potser sí, conscient que amb dos processos electorals consecutius ―28 abril, les espanyoles; i el 26 de maig, quatre setmanes després, les municipals, autonòmiques en 13 comunitats i europees― el judici perdrà interès als mitjans de comunicació internacionals.

En qualsevol cas, Pedro Sánchez ha precipitat la legislatura perquè ha volgut. Per un interès personal i segurament de partit. Creient que hi ha una finestra d'oportunitat davant de la fusió freda de facto que han dut a terme PP, Cs i Vox identificats com un únic espai polític. Les enquestes li donen lleugerament per sota, no està en un moment dolç però té algunes opcions. O per què no presentar una moció de confiança després que li tombessin els pressupostos, com va fer el president Puigdemont al Parlament davant d'una situació idèntica, i que hagués guanyat sense dificultats? Per què no esperar uns mesos per a les eleccions? Espanya està entrant, segons tots els estudis, en una desacceleració econòmica. Una manera suau de no parlar de crisi que els quadres macroeconòmics comencen a aventurar per a l'últim trimestre de l'any. No vol que la crisi econòmica sigui la seva tomba, com ho va ser el 2011 de Zapatero.

Sánchez confia en la seva sort, manca d'estratègia però domina la tàctica fins ara com ningú. El seu llibre Manual de resistencia explica les claus de com ha sobreviscut en dues ocasions i ha tornat del més enllà. Ara confia en una tercera vegada. Potser. Però amb ell o amb un altre president a la Moncloa l'independentisme català ni s'haurà evaporat ni haurà renunciat al seu objectiu.