Recordo quan va arribar Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, el gener del 2016, la reacció d'alleujament de membres del Govern espanyol i de diferents sectors empresarials perquè Artur Mas es veiés obligat per la CUP a cedir-li el càrrec. Mas era la bèstia negra a Madrid i s'havia desencadenat contra ell una campanya mediàtica, policial i política sense parió per apartar-lo del lideratge independentista. Puigdemont era, per als que no el coneixien, un descans. Es destacaven d'ell a Madrid dues coses: ara sí que es podria dialogar i a més el nou president era simpàtic. Als que manifestaven sense matisos que Puigdemont era un independentista des de temps immemorial, ni se'ls escoltava. L'idil·li va durar uns quants mesos. Prou temps per comprovar que res no havia canviat i que Puigdemont anava a portar el més lluny possible la seva aposta. Que no hi havia manera d'apartar-lo del referèndum pactat i que, en cas de no ser així, es passaria al referèndum sí o sí.

En un camí cap a enlloc es va optar des del Govern espanyol per una doble estratègia: mirar de generar la polèmica més gran entre Puigdemont i el vicepresident, Oriol Junqueras, que recolliria el testimoni de polític dialogant que atorga la Moncloa; i, en segon lloc, obrir en canal el PDeCAT i reduir al màxim possible el capital polític de Puigdemont. En els dos casos, l'estratègia de la Moncloa ha topat de cara amb la realitat. Cert que Junqueras és dialogant, com Puigdemont, però només algú que viu en la ignorància o en el desconeixement més absolut de la realitat catalana podia realment pensar que el pas enrere del moviment independentista el protagonitzaria el president d'Esquerra Republicana. Fracassats tots els intents d'escenaris imaginaris i amb poc recorregut per tirar de nou mediàticament de la família Pujol, del cas Palau o de les diferents carpetes del 3% l'impacte del qual és limitat o poc efectiu —una altra cosa és el recorregut judicial, que es preveu important— s'ha obert la que ja és la caça major de l'Estat: l'Operació Puigdemont.

Primer se'l presenta com a suposadament vinculat a la corrupció, tant és que no hi hagi cap cas judicial en contra seu, per un sumari de l'època en què l'ocupava l'alcaldia de Girona que guarda relació amb l'empresa que gestiona l'aigua de la capital des de fa dècades i que és una societat mixta, 80% privada i 20% pública. La demanda és prou vella i va dirigida contra la concessionària privada perquè l'única virtualitat perquè surti ara és Puigdemont i el referèndum de l'1 d'octubre. El muntatge és el clàssic: se n'informa abans alguns diaris de Madrid, arriben les televisions espanyoles abans que la Guàrdia Civil, es demana documentació a l'ajuntament —tant li fa que sigui la mateixa de l'última vegada— però es tenen prou imatges perquè es parli de Puigdemont i corrupció. Així es prepara el terreny per si s'han d'adoptar mesures més contundents contra el president. Gairebé de manual, si no fos per un però: que cada vegada sona més a muntatge i aquesta opinió està tan estesa que en un debat d'aquest dimarts al canal internacional de notícies France 24 el presentador ha comparat Espanya amb Veneçuela.