Diego Armando Maradona ha mort com va viure: idolatrat pel món del futbol, que el tenia per un dels més grans jugadors de la història i que li perdonava una vida privada sense valors, entre drogues, maltractaments i pallisses. Aquesta exageració en tot el que feia no deixava indiferent ningú i el va portar a cometre tants errors que tot el que guanyava al camp i pel que es feia admirar al terreny de joc ho dilapidava amb una rapidesa inaudita, fins a quedar desprotegit en la vida real. No va ser un esportista exemplar, ni un ídol del qual la societat pugui sentir-se satisfeta. Tampoc no va ser exemple de res de bo fora del terreny de joc. Però a l'estadi era únic, etern i irrepetible. El millor futbolista de la història? Per molts ho era sense cap discussió. Entre els millors, segur que sí. I entre els cinc millors, també. Però cada un té la seva llista i, sens dubte, en la meva queda per darrere de Messi i de Pelé. Segurament, també de Cruyff. Di Stéfano?, seria l'últim d'aquesta classificació precipitada.

Encara que va marcar tota una generació de futbolistes i ningú a l'Argentina no ha assolit la consideració d'ídol nacional com Maradona, al Barça no va triomfar. O, almenys, no ho va fer com s'esperava quan El Pelusa va arribar el 1982, va jugar uns 60 partits en les dues temporades que va estar, i va aconseguir dos títols menors com una Copa del Rei i una altra de la Lliga. Va ser, en canvi, la ciutat que li va canviar la vida, ja que hi va començar la seva relació amb les drogues, la qual cosa a la fi marcaria el seu ràpid deteriorament com a esportista d'elit i la seva rutina sempre agitada entre rehabilitacions i recaigudes que ja no l'abandonarien. Aquesta estada breu al Barça ha fet que, per exemple, no figuri entre els jugadors més estimats o recordats per l'afició. Jugava amb el número 10 a l'esquena, però el titular d'aquest número és, al cor dels culers, Lionel Messi.

La seva empremta seria a la fi més universal que barcelonista amb la victòria del Mundial de futbol de 1986. Un títol que bé val una biografia i que, en aquest cas sí, han aconseguit tots els grans jugadors, però que a Messi se li ha resistit. No va ser aquí Maradona un jugador de club, ni tampoc d'equip, potser perquè no va tenir temps, a diferència de Nàpols, on va estar vuit temporades i que va ser, darrere de Buenos Aires, la seva segona ciutat. Això va fer que la seva empremta al club blaugrana i el seu record fos tan efímer. Aquí van manar Cruyff i Messi; també Ronaldinho i Eto'o. Però no Maradona. En els propers dies, tothom parlarà de Maradona i em temo que la seva part privada quedarà en un segon pla. No hauria de ser així, perquè els esportistes són avui dia icones per a milions de persones. Veritables ídols a imitar per la joventut, que acaba venerant a qui vol assemblar-se. I Maradona va ser un futbolista excepcional. I fora del terreny de joc es va acostumar a viure a l'infern.